L’aigua negra

De vegades, la literatura va bé per expressar el que no es pot expressar tan bé de viva veu, o de manera ordinària, perquè ens fa vergonya, o no volem caure en la simple pornografia o, més ben dit, perquè ens fa l’efecte que certs misteris de l’existència, certes vicissituds, necessiten una altra modulació del llenguatge —per ser presentades o pressentides, per fer-los honor o un judici sumari—, una modulació més poètica, o bisturínica, obscurantista, enrevessada, aquells estils, ja ens entenem. De vegades sembla, també, que ni el llenguatge mateix arriba a donar prou de si per explicar segons què, i doncs, perquè hi ha objectes d’avalua­ció tortuosa. Davant de tot això, esclar, no cal afectar-se més del compte, però convindrem que la literatura, el raig de paraules que projecta al món, sovint fa llum als racons d’habitud menys il·luminats, menys emparaulats, als plecs més recòndits de la família humana.

És veritat, tanmateix, que, si aquests replecs són a les fosques, és perquè a la majoria ja li està bé. L’incest, el canibalisme, tota mena de vio­lències, d’actituds i d’idees “estranyes”, aquestes endergues es desen al quarto social dels mals endreços morals. Ara bé, la porta no queda mai tancada del tot i, per sotjar endins, tenim la literatura. He llegit llibres que hi feien cap i que m’han trasbalsat, i no precisament pel seu grau de clarícia, sinó pel gènere de representació amb què m’han envilit. Recordo tenir aquesta sensació amb Thomas l’obscur (Flâneur, 2019), de Maurice Blanchot, traduït per Arnau Pons. L’autor el va reescriure durant vint anys, un destil·lat que deixa el llenguatge al llindar d’un puré commovedor, un líquid poètic que t’ofega el cap i se te l’endú a llocs poc transitats i enigmàtics.

L’incest, el canibalisme, tota mena de vio­lències, d’actituds i d’idees “estranyes”, aquestes endergues es desen al quarto social dels mals endreços morals

Ara m’ha tornat a passar. No sé si Arnau Pons tendeix a buscar textos de la corda hermètica, però he llegit la seva esplèndida traducció de L’home que seu al passadís (Afers, 2023), de Marguerite Duras, publicat el 1962 i canviat de dalt a baix el 1980. Una altra gestació lenta, un nou trastocament, una altra embosta de paraules que es converteixen en una aigüeta verinosa, que t’embriaga, que et fa tremolar, que t’inunda d’imatges que no havies vist mai al còrtex —amb els ulls girats endins, un altre efecte d’aquesta espècie de literatura.

Pons acompanya la traducció amb un epíleg magnífic. Podent-lo llegir vosaltres, seria absurd, aquí, explicar gaire res d’aquest llibre de la Duras. Sí que diré, però, que l’escriptora i cineasta francesa se situa i us situa en una posició incòmoda, fantàstica, la d’haver d’endevinar, quasi per osmosi amb el text, que s’hi aborda una cosa terrible, fosquíssima, i tan real, tan atàvica i, alhora, tan amagada de la nostra condició líquida, que potser l’única manera d’expressar-la era escriure-la i descriure-la com ho va fer ella. Pons hi afegeix una bona arqueologia i bones claus de lectura, sí, però el més important és que connecta l’afluent durasià amb el riu mare del misteri més misteriós de tots, nosaltres.