Col·leccionista en l’ostracisme

Nèstor Luján col·leccionava de tot. Llibres (en va reunir més de 20.000), pipes de fumar, petaques de whisky, vins i etiquetes (guardats al restaurant Hispània d’Arenys de Mar)... I, si ens posem formidables, hi podem afegir els articles periodístics. En va arribar a signar uns 25.000. “Jo escric per guanyar-me la vida i per divertir-me”, fa una de les frases que dona entrada a l’exposició de butxaca que li dedica el Museu de Mataró, comissariada per Agustí Pons. Una altra frase explica aquest fervor, animat per una curiositat que el va menar a escriure llibres de gastronomia i novel·les, però també de toros, viatges, humorisme, el Madrid dels Àustries, memòria personal i barcelonina... (34 llibres en castellà i 15 en català): “La fascinació no té edat: és el pur reflex de l’esperit”. Per això devia escriure una novel·la que em va encisar d’adolescent, Els fantasmes del Trianon.

La profusió d’activitat fa difícil l’encasellament, que és un exercici nacional preferent. Això, i ser un liberal de mal fermar, escèptic i epicuri, explica, a parer d’Agustí Pons, que hagi caigut en cert ostracisme. No són temps de reivindicar qui té ganes de passar-ho bé, qui gasta una lent d’escepticisme per mirar-se el món i no encaixa en un determinat model ideològic de compromís (per entendre’ns, Luján abominava de Sartre). Periodista insígnia de Destino, amic d’Álvaro Cunqueiro i de Perucho, aixoplugat per Pla, admirador de Sagarra, és un personatge que explica bé el doble fons de la història del país durant la segona meitat del segle XX, encara que aquest període ara es revisiti buscant-hi èpiques a la carta.

Com és que l’exposició ocupa una part d’un pis del Museu de Mataró des de la tardor, aprofitant els cent anys del seu naixement? Luján va viure en aquella casa fins als set anys, abans que la família —pare castellà, mare gallega— es traslladés a Barcelona, coincidint amb l’Exposició Universal. “En els baixos de la casa on vaig néixer hi havia la biblioteca municipal... Estava predestinat, sembla ser”, diu Luján en una entrevista que li va fer Espinàs, el seu cunyat, al programa Identitats el 1988 —ara es pot trobar sencera a internet arran de la mort d’Espinàs. I remata: “A casa érem tan honrats que no en vam robar ni un”, de llibre de la biblioteca, “i ara penso que n’hi devia haver de curiosos, que se’ls devien menjar les rates... Que n’hi havia!”. L’estirabot enllaça amb una foto de l’exposició: se’l veu amb l’editor de Destino i de l’obra completa de Pla, Josep Vergés, encorbatat, fumant un puro i amb posat gamberro, en una mena de banyera d’hotel sense aigua. I també lliga amb l’esperit d’una de les pipes que es mostren: un monjo duu un cistell amb un joc d’escacs i treu vi d’una bota que fa de cassoleta de la pipa. Sembla una metàfora o una broma més.