La ciutat desconeguda on cal anar ben esmorzat

Quan el tren de la Pobla, de llegendària lentitud, s’atura a Vilanova de la Barca, el meu acompanyant i cicerone privilegiat engega aquest comentari: “Saps per què en diuen el poble de les tres mentides? Perquè ni és vila, ni és nova ni té barca”. Dins un tren suspès en el temps i en la plana i en els afores de pobles, em faig a la idea que soc dins un viatge de sorpreses, on cal anar ben esmorzat i a punt per a la fantasia. Jo no sabia de la dita que diu “si vas a Balaguer, esmorza primer”, després reconvertida en eslògan: “si vols esmorzar bé, vine a Balaguer”. Què n’esperem, quan arribem a una ciutat —la segona de la província de Lleida— de la qual no en sabem res? Para les orelles i deixa’t guiar pel cicerone.

Un cop travessem la plaça del Mercadal (és veritat el que diuen els balaguerins de pro que és la plaça porticada més gran de Catalunya?) i ens plantem dalt de la muralla, puja que pujaràs, entens la ciutat. Aquí la part antiga, allà la nova, i més enllà, l’horta. No és fàcil mirar i entendre un paisatge de cop i volta. Però la sinuositat de la muralla opera l’encanteri: albires les estretors del nucli històric com camins de formiguer; a la banda esquerra, el barri gitano; a la dreta, un pati amb gallines; i a l’esquena de la muralla s’insinua un lloc oníric, l’antigor àrab, que ara sembla a mig enraigar.

“Balaguer té un patrimoni molt valuós, poc conegut i poc estudiat”, em xiuxiueja el cicerone. Si des de dalt de la muralla no me n’havia quedat boira de dubte, mentre baixem encara menys. Podria anomenar una tirallonga de fites, però el que de veritat em roba el cor és el nom del centre cultural: “La palla va cara”. Ovació. El nom fa la cosa i fa ressonar-hi veus del passat.

Encara no m’he refet que en una paret veig la silueta dibuixada de l’escriptora Teresa Pàmies, nascuda a Balaguer, de la qual esperem interessants novetats editorials ben aviat. I més endavant em topo amb un quisso eminent, la seva escultura: el Rovelló creat per Josep Vallverdú (d’ell celebrem enguany els cent anys pletòrics), que va arribar a Balaguer primer per feina i, després, perquè un amor de gran l’hi va fer tornar. És una història tan fascinant —la d’aquest escriptor longeu i vital, homenot de Ponent, n’hi diuen— que el periodista Francesc Canosa l’ha recollit en el llibre de converses Tu, Vallverdú! Entrevista a una vida. Marxo ben dinada, amb quatre notes preses i un embadocament que troba el contrapunt kitsch: l’escultura d’un morter gegant que commemora els 700 anys de la cuina catalana. Pesa dos mil quilos. Som el país de qui efemèride passa, any empeny. Si alguna nota és inexacta, només ho podeu atribuir a la veta de conte que em va agafar només baixar del tren de la Pobla, en cap cas al cicerone.