POSTALS / VIC
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Proximitat i somni a la Cava amb Joan Miquel Oliver

El compositor d’Antònia Font en solitari tanca la minigira Curtcircuit a Vic

Concierto de Joan Miquel Oliver en el Jazz Cava de Vic
Foto: JCV
Concierto de Joan Miquel Oliver en el Jazz Cava de Vic Foto: JCV

La Jazz Cava de Vic té el sostre ennegrit com una estació de metro d’abans. Fins i tot els prestatges on deixem les jaquetes i bosses són similars als del transport públic, però de reixeta, sense plastificar. Té l’encant d’un cau on un diumenge al vespre ens arrecerem tot de fidels seguidors de... “Fidel seguidor”, dit al segle XXI, només es pot pronunciar des d’un sentit surrealista o alterat de la realitat. Ideal per sostenir la realitat. I quan sonen les primeres notes d’”Hipotèrmia era una nina que tenia molt de fred...”, l’univers oníric i recollit de Joan Miquel Oliver es comença a desplegar, com si res. Concert en solitari, dins una minigira —Curtcircuit— per sales petites que es tanca aquí. Porta quatre dies de concerts en sales d’aquestes dimensions i de “passar-s’ho bomba”.

L’històric centre irradiador musical de Vic, sura, es deixa bressolar. “En comptes d’anar a missa venim aquí”, comenta una dona, al meu darrere, amb ganes de comentar tot el que dona de si el concert, de manera que les realitats es van multiplicant. D’un parell d’amics seus asseguts sota una petita capelleta de la Jazz Cava, amb una il·luminació càlida, dirà que semblen un pessebre. Per acabar d’arrodonir el que s’ajustarien als tòpics a mida de la Ciutat dels Sants, un home granadet hi posa cullerada. Quan Oliver enfila el relat marcià, dient que a Sóller tenen tramvies, col·legi de monges i un pàrquing per a ovnis que fins i tot ha motivat la pintada “Ovnis go home” —somriures per sota el nas— l’espontani amolla: “Aquí tramvies no, però convents...!”. La cava permet aquestes converses. Amb els hits, s’hi uneix algun cor de veu masculina que hi aporta un to greu que fa un contrast divertit. Tot és fàcil i a prop i gens atapeït. Hi ha ganes de creure a ulls clucs en aquest món paral·lel, de fantasia, vist que el món que es fa servir de referència, el de la realitat acceptada, no acaba de servir per mesurar la vida. Ja poden córrer, els dels concerts massius! Segurament deixant-se portar per aquesta proximitat, un altre espontani més clama: “Grande, Maiqui!”. Al principi ni l’Oliver l’entén. Tampoc la resta de la parròquia. “No sé què dius, després m’ho expliques”, fa el músic. A còpia d’insistir, s’entendrà que el crit és per donar-li les gràcies. Els cossos drets es van balancejant al ritme suau, irònic de les cançons, mentre el Quimi Portet se l’escolta des de la barra. Abans del concert la feien petar plegats.

La proximitat no canvia el gest dels mòbils que s’alcen per gravar i fer fotos. El bosc de mòbils em tapa l’Oliver a estones, així que miro la pantalla. Em fa gràcia que el sostre de la cava hi aparegui capturat com un bosc de nit emboirat. A fora fa fred sense que calgui la boira vigatana per afegir-hi gelor. A dins hem estat, per dir-ho com la cançó, “honey, everything is gonna be alright”.

Normas

Más información

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS