És que jo

Fa poc que l’editorial Lleonard Muntaner ha presentat un llibre important. Es titula El soldat de Baltimore (Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció) i el firma el doctor Xavier Pla. És un recull d’articles ja publicats i d’altres textos de nou encuny, lectures que l’autor fa d’obres de Francesc Serés, Baltasar Porcel, Annie Ernaux, etcètera, per reflexionar sobre el gènere de l’autoficció, el seu encaix en l’univers literari i la relació, sovint problemàtica, que manté amb la realitat. Un gènere, val a dir, que avui dia presenta una bona mala salut de ferro, perquè s’hi han aixoplugat diversos textos que més aviat són anotacions pelades sobre les vicissituds personals —perfumades, en general, amb els olis de la traumatística.

L’octubre passat vaig sentir Xavier Pla parlant del tema a la dotzena edició del Fòrum del Patrimoni Literari, que es va celebrar a la Fundació Pla de Palafrugell. Hi va esgrimir un argument molt fi. Agafant d’exemple la primera escena de Solenoide (Mircea Cartarescu), en què un home es palpa, s’analitza el melic d’una manera força inquietant, Pla va dir que l’autoficció no és parlar de tu i amunt que fa baixada, sinó que cal una feina que passa per arrencar-te el melic i per una ficcionalització del jo. A partir d’aquí, l’autoficció és una variant de la novel·la i no pas un gènere subsidiari de l’autobiografia o de la literatura testimonial. Una variant o una tècnica, tant se val, que ja trobem a El Quixot.

Xavier Pla sap que els gèneres literaris no són territoris tancats i estàtics, i que l’autoficció és un dels gèneres més repatanis a la definició rodona. Per això, a El soldat de Baltimore es dedica a llegir i a fer reflexions d’expert, de lector empedreït, anàlisis que ajuden a pensar el tema i que fonamentalment no l’acaben d’acotar. No obstant això, i aquí rau la importància del llibre, Pla se serveix de bones lectures per parlar d’aparences i de versemblança, de les màscares del jo i, en definitiva, de l’art de la novel·la amb traça, rigor i estil.

El boom actual de l’autoficció literària —de fer passar per reals tantes coses— té ecos a la ciutat de les xarxes socials. A cada finestra hi ha algú exposant-se, això vol dir emmascarant-se per presentar-se en societat. Hi ha comptes de Twitter i Instagram que són prodigis de ficcionalització en nom de la realitat. Si hem d’acceptar la narrativa que ens presenten, és a dir, el pacte que proposen, hi trobem campions de la moral, expertes en la condició humana, asos del patiment o del gaudi, sacerdotesses de les neurosis més alambinades i capellans del revisionisme històric pel broc gros. En aquest sentit, el llibre de Xavier Pla no només ens forneix de bones idees per pensar la literatura, sinó per pensar tota mena d’altres relats en què l’honestedat, la veritat i l’habilitat per commoure, per aixecar la camisa o per reflectir la realitat perfilen el que en podríem dir l’era del jo.