Premis al jo

Fa uns dies donaven el Nobel de Literatura a l’escriptora francesa Annie Ernaux, nada l’any 1940. El conjunt de la seva obra conforma un gran autoretrat en el qual l’autora hi ha treballat tota la vida. El resultat és una estàtua d’ella, el seu cos nafrat i mis à nu on hi podem llegir la societat francesa de l’últim segle natural.

És veritat que els primers tres llibres d’Ernaux s’inscriuran en el gènere de l’autoficció més elusiva, però de seguida es deixa de màscares i el gros de l’obra posterior és cristal·linament autobiogràfic —tots dos subgèneres baixen de la literatura del jo—. Ernaux sempre parteix d’una intimitat en cru, la vida és l’esbós del retrat: hi ha el pare volent matar la mare, un despertar sexual sotragat, un avortament clandestí, el càncer, la malaltia i el passi de comptes amb la mare, el matrimoni, la maternitat, el divorci, l’amant, gelosies, pors, l’odi. En segon lloc, el polit del retrat és sociològic: l’autora aprofita les peripècies vitals per entendre (i justificar) el marc on s’han esdevingut, les capes del femer social francès, els grumolls i la pudor, els gustos i els gestos de tall classista, ideològic, de gènere.

Cada dos per tres es fan al·legats contra la literatura autobiogràfica. Darrerament hi ha un devessall d’autoficcions publicitàries que la degraden. Solen ser òperes primes i res no augura que facin part de cap pla d’obra —són una extensió impresa de la musiqueta de les xarxes socials—. Bo i això, la literatura del jo sempre sobreviu als seus il·lusos detractors. Enllà de ser una finestra a la condició humana i un tros de mapa de l’època (com ho pot ser la ficció), ofereix una sobrecàrrega irresistible: el safareig estilitzat. D’Ernaux se n’ha dit que fa una literatura “valenta”, perquè no manipula gaire “la veritat”, cosa que també s’ha dit de Karl Ove Knausgård. Aquesta “valentia” rau en una primera persona del singular gens artificiosa i prou generosa amb el voyeurisme del lector: fa pinzellades morals, escabroses, tot és de collita pròpia, sense refugiar-se en la covardia sociologicoide de la primera persona del plural —en la literatura oportunista o autopromocional en nom de tots.

Darrerament hi ha un devessall d’autoficcions publicitàries que degraden la literatura autobiogràfica

La valentia d’aquesta literatura del jo no es pot negar. Comporta querelles amb familiars i coneguts. A més a més, Ernaux ha hagut de superar dos esculls: l’un és la vergonya despullada (a França la tradició potser hi ajuda, vegeu Louis Calaferte) i l’altre és la impudícia femenina —nouvinguda, a l’engròs, a la literatura universal—. La valentia d’aquesta literatura implica que s’ataqui l’autor per gosar parlar en nom propi de (espai disponible).

També han donat el premi Lletra d’Or a l’últim llibre de Neus Canyelles, Autobiografia autoritzada (Empúries). Els mitjans parlen d’”autoficció valenta”. Aquesta mena d’obres són ideals per fer safareig amb les misèries i vicissituds dels altres, qui sap si la passió lectora més transversal de totes: traficar amb els dimonis dels altres, que finalment potser són els nostres.