Recuperar el record d’Albert Ràfols Casamada i Maria Girona

Fundacions privades impulsen iniciatives per commemorar el centenari del naixement de la parella d’artistes formada per Albert Ràfols Casamada i Maria Girona

Maria Girona i Albert Rafols-Casamada
Maria Girona i Albert Ràfols-Casamada, a la Galeria d'Art Tatiana Kourochkin, i en un sopar-homenatge a l'escola EINA amb motiu del vintè aniversari del seu casament.Escola Eina Barcelona

Enguany es commemora el centenari del naixement d’una singular parella d’artistes: Albert Ràfols Casamada i Maria Girona. Eren dues personalitats molt diferents, els gustos de les quals coincidien tant com si fossin els d’una única persona. No hi ha manera d’entendre com és que l’estament institucional del nostre país no ha programat cap acte per recordar-los, quan tots dos van ser Premis Nacionals, Premi Arts Plàstiques Ciutat de Barcelona i Creu de Sant Jordi. La nostra desmemòria és preocupant, un cas més de deteriorament cultural. Per sort, quatre fundacions privades han impulsat iniciatives i programat diverses exposicions i activitats.

La Fundació Bassat a la Nau Gaudí de Mataró ha organitzat una mostra de la pintura d’Albert Ràfols, complementada amb una altra al Museu del Càntir d’Argentona. Aquesta segona presenta obres de primera època, difícils de veure, com un retrat de la seva esposa Maria Girona i obres de la dècada dels setanta, amb la inclusió de collage i de números, influït pel pop art. Aviat Ràfols va adoptar un esquema ortogonal en el qual la composició de verticals i horitzontals suggeria finestres o espais múltiples que distribuïen camps de color, especialment blaus, roses, liles, blancs i grisos. En ells de vegades apareixien traços ràpids, gestuals, i el conjunt evocava atmosferes, llums del dia, objectes subtilment sintetitzats. Havia assimilat la lliçó de Matisse i de Rothko, així com la de Torres García.

Eren dues personalitats diferents amb gustos tant coincidents com si fossin els d’úna única persona

Més tard, als anys vuitanta, el color s’intensificava i hi havia suggeriments en llocs determinats, a Mallorca, Calaceit, Cadaqués o Nova York, en un to més dens i més vibrant. Perquè, encara que d’aparença abstracta, a Ràfols li interessava la realitat i el seu desig era la fixació d’instants: “Aturar fragmentàriament aquesta mobilitat, aquesta fluïdesa per expressar l’harmonia potencial que es troba a la realitat” va escriure.

Pel que fa a la pintura de Maria Girona, a primera vista pot semblar naïf. Res més lluny d’això. “La pintura de la Maria és massa de veritat perquè segons qui l’entengui”, va anotar Ràfols en un quadern de notes, i tenia tota la raó. Assumint la lliçó del seu oncle Rafael Benet, l’afany de síntesi de la majoria de les avantguardes clàssiques, la inclusió d’alguns motius noucentistes com el de l’oreneta, les sanefes o els paisatges mediterranis, Maria Girona va forjar un estil propi en el qual expressava moments perfectes, una natura harmònica, uns interiors desproveïts de conflictes. Tot això amb una gran noció del ritme de la composició i d’uns colors mai estridents.

Els dos pintors es van conèixer a l’Acadèmia Tàrrega i el 1946 van formar el grup Els Vuit, del qual Maria era l’única dona. Van representar El retablillo de San Cristóbal de Federico García Lorca, la primera vegada després de la mort del poeta. El 1950, amb una beca del Cercle Maillol, van marxar a París, on van descobrir de primera mà Picasso, Matisse i l’abstracció lírica.

El seu vessant pedagògic es va plasmar als seus cursos de l’Escola EINA, de la qual Ràfols va ser director

Sota el franquisme i encara després, la parella es va comprometre políticament a favor de la llibertat d’expressió i de la democràcia; van participar en la famosa tancada al monestir de Montserrat, el l970, en protesta per l’anomenat Procés de Burgos, i el 1977 van pintar a l’uníson un mural a les Cotxeres de Sants de Barcelona a favor de la llibertat d’expressió i contra la detenció d’Albert Boadella per la seva obra La torna.

El seu vessant pedagògic es va plasmar als seus cursos de l’Escola EINA, de la qual Albert Ràfols en seria el primer director i més tard degà. Xavier Olivé ha organitzat una exposició excel·lent sobre l’aportació didàctica de Ràfols i Girona a aquesta institució. Es pot veure a la seva seu del Palau de Sentmenat. EINA va ser una escola autònoma i lliure, inspirada en la Bauhaus, d’on van sortir dissenyadors tan importants com Carles Riart, Josep Lluscà, Anna Yglesias, Josep Bagà, i també artistes independents com Carlos Pazos, Antoni Llena, Sílvia Gubern, Ramón Herreros o Jordi Colomer. Els seus professors es trobaven entre els millors professionals del moment. A banda d’Albert i María, impartien el seu ensenyament Amèrica Sánchez, Xavier Olivé, Román Gubern, Alexandre Cirici, Toni Miserachs, Federico Correa, Anna Bricall, Lelis Marqués…

EINA va ser un receptacle de les idees estètiques més avançades del moment, les seves aules i jardins van ser l’escenari d’accions conceptuals de gran interès. El 1972, per exemple, al Projecte de transformació del jardí a escala 1/1, Maria Girona va disposar diversos decorats de teatre pintats a mà que permetien veure les estructures de fusta que els suportaven. El 1974 es va idear la mostra Entorn del tronc on Maria va col·locar una reproducció fotogràfica d’ella mateixa asseguda a les branques d’un arbre. I Albert Ràfols va realitzar, amb els seus alumnes, un Estudio semiológico de la calle Travessera de Gràcia (1977) i un Supercollage en el qual, com al de Kurt Schwitters, s’hi podia entrar i transitar-hi. L’escola va dissenyar exposicions tan importants com la d’ADLAN (1970) al Col·legi d’Arquitectes i va acollir intel·lectuals estrangers tan il·lustres com Umberto Eco qui va venir a fer una conferència sobre els còmics.

Al setembre la Fundació Vila Casas mostrarà una àmplia retrospectiva de Maria Girona, l’obra de la qual va quedar de vegades a l’ombra de la del seu marit (qui, tot i això, sempre la va encoratjar en la seva feina). Serà comissariada per Alex Susanna i qui firma aquestes línies. I al novembre la Fundació Palau de Caldes d’Estrach, coordinada per Bernat Puigdollers, abordarà en una exposició el vessant poètic d’Albert Ràfols. Des del seu debut amb el llibre Signe d’Aire. Obra poètica 1968-1976, Ràfols es va revelar com un autor la poesia del qual és eminentment plàstica i, com va afirmar Marià Manent, fou un gran creador d’imatges : “al fons negre de l’ona dorm el dia/al cim blanc fulgurant vetlla la nit”.

La parella Ràfols/Girona va heretar el millor de Catalunya de preguerra: la civilitat noucentista i l’esperit obert i internacional de les avantguardes. Tant de bo aquestes quatre exposicions ajudin a recuperar el seu record.

Exposicions, llocs i dates Centenari Ràfols/Girona

Albert Ràfols Casamada

Fundació Carmen i Lluís Bassat

Nau Gaudí. Cooperativa 47, Mataró 08302. Fins al 24 de setembre 2023

Ensenyar és aprendre

Albert Ràfols Casamada- Maria Girona

Escola EINA Sentmenat

Passeig Sta Eulàlia 25, Barcelona

Del 9 maig al 9 juny 2023


Maria Girona, contem-porània de si mateixa

Fundació Vila Casas

Ausiàs Marc 20, Barcelona 08010

Del 14 de setembre 2023 al 14 de gener 2024


Ràfols Casamada, poeta

Fundació Palau

La Riera 54. Caldes d’Estrac 08393

Del 1 de noviembre 2023 al 1 de febrer 2024



Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS