Bernard E. Harcourt: “Tant el capitalisme com el socialisme són il·lusions”

Bernard E. Harcourt és director d’estudis a l’Escola d’Estudis Avançats en Ciències Socials (EHESS) de París, i també és professor de Dret i Ciència Política a la Universitat de Columbia de Nova York, on dirigeix el Columbia Center for Contemporary Critical Thought. Harcourt treballa en la tradició de la teoria crítica, mirant d’actualitzar el treball de Michel Foucault en contra de la vigilància i el punitivisme estatals per al context contemporani. Acaba de publicar Cooperation: A Politic, Economic and Social Theory.

P. Un professor de dret que vol eliminar les presons?

R. Una de les grans motivacions darrere el llibre és bregar amb el debat sobre l’abolicionisme, el projecte d’acabar amb la policia, les presons, les detencions juvenils i totes les formes de coerció de l’estat. Als Estats Units sempre hi ha hagut un moviment abolicionista molt robust, la figura més coneguda del qual potser sigui Angela Davies, que ha rebrotat amb molta força arran dels assassinats policials d’Eric Garner el 2014 i George Floyd el 2020. La gran pregunta dels que descon­fien de l’abolicionisme és: “Què ve després?”. I la majoria d’abolicionistes responen: “El socialisme”. Jo miro de preguntar-me què ha de venir abans. Argumento que, un cop s’hagin establert formes de cooperació funcionals, tindrem la condició de possibilitat perquè la societat s’organitzi sense recórrer al punitivisme.

P. Proposa un camí del mig?

R. El cooperativisme no és cap tercera via. Perquè tant el capitalisme com el socialisme són il·lusions. El capitalisme no és res més que dirigisme estatal que afavoreix els inversors i els rics. El socialisme també és una il·lusió perquè suggereix que hi ha alguna cosa que ens manté units sense necessitat de l’estat quan, de fet, és dirigisme estatal aplicat a la redistribució dels recursos. El que jo anomeno cooperisme, és una alternativa radical al dirigisme, perquè va de baix a dalt.

P. Defineixi cooperisme.

R. Un règim multidimensional basat en formes de cooperació que travessen tant la dimensió política com l’econòmica, com la social, i que acabaria desplaçant les formes actuals de capitalisme. El cooperisme és més que una cooperativa de treballadors o d’habitatge: és una manera de viure la vida en què aquests mecanismes democràtics d’autogovern s’apliquen a totes les dimensions de la nostra vida per beneficiar totes les cultures i el medi ambient.

Plantejo l’anomenat ‘cooperisme’ com una alternativa radical al dirigisme, perquè va de baix a dalt

P. Creu en el noble salvatge rousseaunià.

R. Totes les nocions de naturalesa humana són un constructe, interpretacions que estem imposant sobre l’animal humà. No hi ha Hobbes contra Rousseau: el cooperisme no depèn del fet que la naturalesa humana sigui cooperativa. El cooperisme és una tria deliberada davant de l’estat d’interdependència del món amb què ens trobem avui, que hem descobert d’una manera radical arran del canvi climàtic. Això crea un moment polític totalment nou que soscava les teories antigues sobre la riquesa de les nacions i el domini de l’home sobre la natura. Sabem que les formes de viure que han causat el canvi climàtic no tenen res de natural, sinó que han estat escollides, de manera que el cooperisme també és qüestió d’escollir.

P. Posi-me’n un exemple.

R. Crec que no hem d’idealitzar cap de les formes existents de cooperació, totes parcials, sinó identificar què hi ha de bo en totes i compondre un ideal. Dit això, m’interessa molt Cooperation Jackson, una xarxa de cooperatives a Jackson, Mississipí. Allà hi ha una història molt influïda pel separatisme negre, els moviments d’autodeterminació dels que van intentar crear la República de Nova Àfrica als anys seixanta. Avui les noves formes de cooperació que s’estan assajant a Jackson combinen la dimensió social i l’econòmica. Tenen cooperatives de treball, agrícoles, d’impressores 3-D, de drets humans, bancàries, etcètera. A diferència de W. E. B. Dubois, que parlava d’una “nació dins la nació”, jo penso que el separatisme no és necessàriament la millor forma d’avançar ara mateix, especialment davant del grau d’interdependència que ens revela el canvi climàtic.

P. Per què fa la sensació que les formes de cooperativisme només funcio­nen com a espais de resistència molt cohesionats moralment contra l’estat, però mai acaben de funcionar com a estats establerts?

R. La repressió estatal és capaç d’aixafar qualsevol forma d’organització alternativa, incloses les formes cooperatives, això s’ha vist des de la comuna de París fins a la de Jackson als seixanta, que va acabar amb un enfrontament a trets amb l’FBI. A més, les cartes estan marcades en contra de la cooperació. La legislació i els incentius fiscals desafavoreixen la cooperació i estan pensats per afavorir formes d’inversió capitalista. Però tot plegat fa encara més impressionant la manera com les formes de cooperació floreixen al nostre voltant. L’esperança és que, amb converses com ara aquesta, les formes de resistència cooperatives puguin escampar-se prou per donar vida al cooperisme.