Granollers bombardejat: 85 anys d’infàmia

Com cada matí, l’Agustí Sarroca enfila pel camí cap a escola, agafat de la mà de la seva germana petita, la Beatriu, i d’un amic, l’Oriol, que troben a mig camí. Xerren despreocupats quan, de sobte, comencen a veure un fet totalment desconegut per aquests infants: una explosió carrer avall. I després una altra, i una altra. I cada cop més a prop. L’Oriol agafa ràpidament la Beatriu i es refugien en un portal. L’Agustí no hi és a temps. Ha quedat garratibat enmig del carrer. Una bomba li cau a sobre.

Era el 31 de maig, però d’ara fa 85 anys. Cinc avions italians Savoia-S 79 al servei del general Franco van deixar caure, en un sol minut, 60 bombes i 750 quilos de metralla sobre Granollers. Eren les 9.05 del matí. Se sap el moment exacte del bombardeig perquè una de les bombes va caure davant d’una rellotgeria. L’ona expansiva va fer caure els rellotges de la botiga i tots es van aturar a la mateixa hora: 9.05.

No va sonar cap alarma. Per què havia de sonar? La ciutat no era pas considerada un objectiu militar. Potser aquest era un dels motius que no hi hagués refugis antiaeris. Però la dura realitat és que algú va decidir posar com a objectiu militar la central elèctrica de Granollers i les fàbriques de material militar. I cap allà es van dirigir els cinc avions de l’exèrcit feixista italià. Però cap no va ser tocada. La poca precisió de l’època va fer que les bombes caiguessin al centre de la ciutat, impactant al mercat, en una escola... Uns 60 edificis es van enfonsar. Era el moment en què les dones feien cua per comprar queviures o que els nens es dirigien a classe. En total van morir 226 persones i unes 200 més van quedar ferides (això en una població de poc més de 13.000 habitants).

No va sonar cap alarma. Per què hauria d’haver sonat? La ciutat no era considerada un objectiu militar

Minuts abans del desastre, el besavi de l’escriptor Albert Forns era a casa i la seva dona el va urgir que baixés al mercat, on la jove tenia una parada de sardines. Va morir per l’impacte d’una bomba al mercat de la Porxada. “Tothom coneix algú que va morir, va quedar ferit o va desaparèixer. I la gent de Granollers ha crescut amb aquestes històries”, admet Forns. Ell és una d’aquestes persones, i va decidir que aquestes històries havien de veure la llum en el llibre I el cel ens va caure al damunt (Edicions 62).

Però el llibre vol anar més enllà de ser un simple recull de més d’una vintena de testimonis. També vol ser, en paraules de l’autor, un reflex del Granollers de l’època, des de les cues de racionament a les fàbriques col·lectivitzades, les escoles de la República o les condicions de vida dels refugiats provinents d’altres punts de l’Estat (Granollers és al camí de l’exili cap a França). O fins i tot la vida plaent dels pilots italians a Mallorca mentre esperaven ordres per bombardejar la capital vallesana. Unes històries locals que no deixen de ser universals.

I internacionals. Perquè inclou la participació dels corresponsals estrangers, com Robert Mussche, que va arribar a Barcelona tres dies abans dels bombardejos; els fets el marca­rien de per vida, en no poder ajudar una persona que va quedar atrapada entre les runes i va morir minuts després. El sentiment de culpa i impotència el va acompanyar durant tota la vida, que va passar per un camp de concentració nazi i s’acabà en un vaixell —paradoxalment— bombardejat per error pels aliats al final de la Segona Guerra Mundial. O les històries de valentes com l’anglesa Winifred Bates, que es va enrolar al comitè d’infermeres internacionals i va arribar, càmera en mà, a Granollers, on va coincidir amb Agustí Centelles. Les fotos de Bates van servir per donar a conèixer la massacre al món.

Les dones, precisament, tenen un paper important al llibre. Forns admet que ha volgut escriure la història de les dones: “Els homes acostumen a deixar-ho tot escrit en les seves memòries, però aquí les víctimes eren dones i nens —els homes eren al front— i també calia donar-los veu”. Com a l’Enrica Roca, de 15 anys i treballadora en una de les fàbriques tèxtils que va enllestir, en temps rècord, els uniformes de guerriller que van guarnir els companys i companyes de la CNT que van crear la columna del Vallès i van anar a lluitar al front.

També —per què no?— per recuperar algunes històries de veïns il·lustres de la ciutat, com Antoni Jonch, que va ser director del Zoo de Barcelona durant 30 anys i va viure l’arribada de Floquet de Neu. En el fatídic dia, Jonch tenia 12 anys i era al tren, arribant a Granollers, i es recupera l’anècdota que li va despertar la passió pels animals: la seva tia Adela el va portar a la Rambla de Barcelona, i va quedar embadalit pels ocellaires. I no podia faltar la saga dels Roca Umbert, fabricants tèxtils que van fugir al bàndol nacional i es van assabentar de la tragèdia a Sant Sebastià. Pocs mesos després, quan la família va tornar, van trobar la fàbrica —actualment un centre cultural— calcinada, però no per les bombes, sinó perquè els republicans la van destruir en la seva fugida.

Els bombardejos són una de les efemèrides —per no dir la que més— que més han marcat la ciutat, que fa anys que treballa per la recuperació de la memòria i per mantenir-la. A part de rutes pel municipi, que inclouen la visita als refugis antiaeris, com el de la plaça Josep Maluquer, amb capacitat per a unes 400 persones i construït després d’aquest bombardeig aprofitant les pedres d’una església incendiada. Les escoles aprofiten també per reflexionar i fer tallers i treballs de sensibilització sobre els conflictes actuals, com la guerra d’Ucraïna o els desplaçats per l’emergència climàtica.

Veus contra l’oblit

Fa 20 anys Granollers va decidir recopilar les històries que fins ara passaven de pares a fills. Els testimonis es feien grans. Es va aconseguir crear un fons sonor amb entrevistes a uns 40 supervivents. “A mi m’han donat la feina feta”, fa broma Forns. Però l’autor va decidir fer una última crida i va aconseguir sumar-hi 18 testimonis nous. Tots han quedat enregistrats per preservar aquesta fràgil memòria.

L’autor assegura que no va voler fer una ficció històrica dels fets i va optar per donar veu, ja molt potent, als testimonis, complementant-los amb una recerca periodística sobre detalls històrics que acaben d’arrodonir la cinquena obra de l’escriptor granollerí.

I el cel ens va caure al damunt 

Albert Forns 
Edicions 62
224 pàgines. 19,90 euros / @8,99 euros