‘Penediments’, d’Andrea Mayo: Curar la vida

A L’illa de l’última veritat, de Flavia Company (Buenos Aires, 1963), es pot llegir el següent: “Prendel sabia molt bé que tothom porta a dins algú amb ganes de trencar la rutina, algú amb ganes de demostrar-se que és singular, algú que es repeteix que, de vida, només n’hi ha una i que s’ha d’aprofitar. Sabia, a més a més (...), que quan la gent rep un diagnòstic mortal, una de les primeres coses que sent és penediment i tristesa per no haver fet res especial amb la vida que li ha estat donada”. Com si decidís aprofitar al màxim els dons que concedeix la sort d’estar viu, Company ha deixat d’existir com a escriptora i s’ha multiplicat per ser radicalment singular: és Osamu, un escriptor fascinat per la saviesa d’un pensament elemental; és Haru, que escriu des de l’entotsolament que condueix cap a la revelació espiritual; i és també Andrea Mayo, una escriptora preocupada per submergir-se a pulmó lliure cap a la profunditat anímica i arrossegar fins a la superfície les culpes i els errors. Ho diu Osamu a la cita que obre el llibre: Penediments seria, certament, “l’exercici d’imaginar com si nosaltres no existíssim”.

En un dels vuit contes de Penediments, ‘Tatuatge’, la protagonista recorda les nits que, de petita, havia d’acompanyar el pare a matar els mussols que aletejaven a la galeria o es passejaven al teulat de la casa on vivien al camp. Acabaven de sopar, desparaven la taula, i s’encaminaven cap al pi on els mussols solien aturar-se, ella duent una llanterna i ell una escopeta. I mentre la protagonista els il·luminava i enlluernava, obeint i sense protestar, el pare anava disparant “fins que cauen tots al peu del pi, sense queixar-se, sense un gemec, només se sent el cop contra el terra, sec, contundent, definitiu”. La nena no mira els cadàvers, però sí l’endemà, de camí a l’escola, quan acudeix sola al lloc del crim i “els fa el senyal de la creu sense saber ben bé per què”. Després, a classe, dibuixa mussols a la llibreta, a la pissarra, a la sorra del pati, però no li surten bé, “li surten sense vida, li surten morts”, i no serà fins anys més tard que —gràcies al tatuat­ge que es fa d’un mussol amb les ales esteses i volant “per perdonar el pare. Perquè ella perdoni el pare. Per perdonar-la a ella, perquè ella es perdoni”. “Vull recordar el que la intuïció sap. La vull escoltar, fer-ne cas”, diu la protagonista a la tatuadora— sent alguna cosa semblant a la curació de la vida.

És un dels alliberaments morals que Mayo narra amb perícia a Penediments —la recerca de la continuïtat entre el que corre sota la pell i el que hi ha fora—, un llibre on a cada conte sembla que la protagonista contregui l’obligació de mostrar-se a ella mateixa, descarnadament, el que du amagat dins seu, les inseguretats cultivades per la inexperiència i que se li han quedat arrelades com si fossin una cicatriu molesta, les simetries trencades del jo, un neguit íntim que no acaba mai de revelar el seu nom. Mayo deu haver llegit a consciència Company perquè la seva escriptura també està feta de música i febre, semblant a vegades a una salmòdia digressiva —cal llegir ‘La importància del silenci d’una mosca’, on es desorbita tant la llum verbal que una cosa molt banal i domèstica sembla que acabi tremolant de por—, hereva de Djuna Barnes o Clarice Lispector, totes dues presents al llibre, que busca un públic que no consideri la literatura com una suma de dades periodístiques i detalls naturalistes, sinó que sigui partidari de l’oníric i capaç de sorprendre’s amb una terbolesa generosament bella i salvatge.

Penediments 

Andrea Mayo 
Navona
177 pàgines. 19 euros