Raquel García-Tomás, compositora: “En una òpera no hi pot haver egos, el feminisme també es treballa des de l’escolta”

Acostuma a passar si tens un cognom sense un enllaç blau a la Viquipèdia. Quan no hi ha una herència econòmica o un altre matalàs que asseguri la teva carrera artística, la tenacitat d’una professora que et descobreix i valida el teu talent és el que et canvia la vida. La de la compositora i Premio Nacional de Música 2020, Raquel García-Tomás (Barcelona, 39 anys), es diu Lys Vilà, la mestra que va ensenyar-li a tocar el piano als deu anys. La seva abraçada era una de les que més esperava dissabte a la nit després d’estrenar Alexina B. i convertir-se en la segona dona (i la primera catalana) a presentar una òpera en els 175 anys d’existència del Liceu barceloní.

Seguint la multipremiada Je suis narcissiste (2019), García‑Tomás presenta una òpera contemporània per a la qual ha combinat arpa, piano i vents amb música electrònica, i que compta amb una aliança creativa en femení: Marta Pazos s’encarrega de la direcció escènica i el llibret és d’Irène Gayraud. L’obra, que es podrà veure avui i demà al teatre de la Rambla i va esgotar les entrades per a menors de 35 anys en el passi de dilluns, també és la primera a presentar i desestigmatitzar la història d’un personatge protagonista intersexual —que neix amb ambigüitat genital des del punt de vista clínic, i que es descriu erròniament com a hermafrodita—, inspirant-se en les memòries d’Herculine Barbin.

Pregunta. Com es converteix en compositora d’òpera?

Resposta. De petita ja era molt creativa, sempre tenia a les mans llapis i paper i dibuixava. I passava hores amb el teclat Casio intentant tocar cançons de sèries de dibuixos animats, com Bola de drac. Si em vaig professionalitzar, va ser gràcies a la professora de la meva escola, Lys Vilà, que va organitzar classes de música extraescolars a Selva de Mar. Érem, sobretot, nenes d’un barri de famílies de classe treballadora on avui dia tampoc hi ha gaires equipaments culturals: la nostra màxima atracció és el centre comercial de Diagonal Mar.

P. Què va fer aquesta mestra per convèncer-la que aquest era el seu camí?

R. Fins que la vaig conèixer, no sabia que es podia estudiar piano. No formava part del meu imaginari immediat i tampoc no havia pensat a demanar-ho als meus pares, per l’esforç econòmic i logístic que suposava traslladar-me a un altre barri. Va ser ella qui em va animar a presentar-me a les proves de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya). Com que havia tingut una tendinitis i no estava recuperada del tot, no vaig superar les de piano, però sí que vaig poder entrar a composició.

P. És difícil professionalitzar-se en aquest àmbit?

R. Sí, vaig haver de passar un procés d’adaptació. No és el mateix crear a casa que dedicar-s’hi. La música de concert és una disciplina molt abstracta: el so és una cosa que no existeix, només es materialitza quan s’executa. Mentre l’escrius en un paper, és com si estiguessis escrivint un codi. Al Royal College de Londres vaig fer el màster i el doctorat i vaig seguir jo sola el meu camí. Em vaig imposar tres coses: aprovar-ho tot tan ràpid com fos possible, gaudir component igual que quan dibuixava a Belles Arts (la carrera que vaig deixar per professionalitzar-me en música), i recordar els meus orígens perquè no em pugessin els fums.

P. És una artista interdisciplinària i en aquesta òpera també inclou videocreacions pròpies.

R. En les meves obres no escèniques, el vídeo em permet donar via lliure a la imaginació. Però a Alexina B. estic al servei de la creació escènica de Marta Pazos. Aquí he tingut dues funcions: d’una banda, la de compositora que pren totes les decisions, crea una partitura i tot un món sonor que inspira la part de la Marta; de l’altra, tot seguint la seva proposta escènica, he creat un vídeo molt diàfan sobre els seus telons pintats.

P. Tal com ho explica, sembla una creació molt comunal, d’anada i tornada.

R. Ha de ser així. Hem de jugar a favor de l’obra. En una òpera no hi pot haver egos. Tant la Marta [Pazos], com la llibretista [Irène Gayraud], com jo, posem a la base de la nostra feina respectar-nos, escoltar-nos, veure què necessita una i què podem aportar a l’altra. És treballar, per què no, des del dubte. El feminisme també és això.

P. Això trenca l’imaginari del geni clàssic i de l’autor tirànic, impositiu.

R. Sí, encara passa, segons amb qui treballes. Hi ha gent que ve amb un paradigma més a l’antiga, sembla que hagin de mantenir les aparences que ho tenen tot claríssim, quan en realitat se’ls nota que no és així ni de bon tros. En aquest cas, és molt millor demanar ajuda: parlem-ne i busquem una solució entre tots.

P. Sent que representa un canvi de paradigma?

R. Sí. També hi ha un punt ben revolucionari, en això de ser la compositora i fer un vestit a mida de l’intèrpret. Molt sovint els compositors no els tenen en compte. Si ensopegues amb un “geni”, probablement et dirà: “Jo tinc la meva obra i tu t’has d’espavilar, demostrar-me que ho pots fer.” Però jo no ho veig així, m’agrada treballar l’instrument vocal de cadascun dels meus cantants, em sembla un recurs magnífic.

P. Després de La Vinatea, l’òpera de la valenciana Matilde Salvador, és la segona compositora que presenta una òpera al Liceu. Coneixia aquesta obra?

R. L’òpera no l’he pogut veure, però sí que em sonava el seu nom. També és important destacar la història d’una estrena frustrada l’any 1893 al teatre del Liceu, de la compositora Lluïsa Casagemas, per un atemptat anarquista. Aquella òpera no es va reprogramar mai. Així que soc la primera compositora catalana després d’aquella estrena que no va poder fer-se.

P. Per què explicar la història d’una persona intersexual?

R. Després de guanyar el Premio Nacional de Cultura, vaig contactar amb Irène Gayraud. Em venia de gust fer alguna cosa del segle XIX, en francès i amb perspectiva de gènere. Ella em va parlar dels diaris d’Herculine Barbin, una persona intersexe que en el seu temps Michel Foucault va rescatar de l’oblit. Em va fascinar. D’una banda, teníem un tema del qual és necessari parlar; de l’altra, una història altament operística.

P. Com es va documentar?

R. En tres anys ha canviat molt la visibilització de les persones intersexe, però el 2020, quan vam començar a treballar l’obra, gairebé tots els llibres que trobàvem eren volums mèdics que parlaven dels tipus d’intersexualitat. Nosaltres buscàvem una aproximació des d’un prisma social, des de la psicologia del personatge. Des del començament sabíem que volíem fer una reparació històrica amb una obra que deixés d’associar la seva condició a l’extravagància i que s’hi aproximés des del món sensorial, emmarcat en la bellesa. Però tant Irène Gayraud com jo teníem molts dubtes sobre com plantejar-ho. Era lícit que en parléssim des de la nostra perspectiva? Ens n’estàvem apropiant? També vam passar un temps buscant cantants lírics intersexe.

P. N’hi ha?

R. Segur que sí, perquè l’ONU diu que un 1,7% de la població ho és. Això ens posava de manifest fins a quin punt queda ignorada aquesta condició. Hem descobert que la majoria d’elles són persones que ho viuen en silenci, per la informació que en tenen la societat i el sistema mèdic, i que aparenten ser endosexe, que és el que som la resta.

P. I com va sortir d’aquest silenci?

R. En veure un programa de TV3 amb l’activista intersexe Yolanda Melero, que posava sobre la taula tots els tabús i els estigmes als quals s’enfronten les persones intersexuals, vaig poder entrar en contacte amb altres activistes. I vaig conèixer Jordi Suárez o Mer Gómez. Tots han estat tremendament generosos des del començament, convidant-nos a conferències, xerrades o jornades interdisciplinàries. La seva ajuda va ser una altra font de motivació per tirar endavant el projecte. Evidentment, sabem que el que estem fent no canviarà el món. No podem ser pretensioses, però és un tema necessari i és perfecte que es faci al Liceu, perquè tindrem un altaveu mediàtic.

P. No és una història que s’acostumi a veure en aquest escenari, precisament.

R. La visibilitat és crucial. Tenim una obra de gran qualitat artística que no només reivindica les persones intersexe, sinó que també mostra una relació lèsbica. Tinc moltes amigues lesbianes que estan desitjant veure’s representades al Liceu.

P. El desig sexual és fonamental en la trama.

R. A més de la voluntat d’aconseguir una bellesa estètica en la trobada sexual entre els personatges, que és l’escena més llarga de l’obra, vam descartar la idea que Herculine representés el rol masculí en la relació. Va ser també per aquella època que vaig sentir l’actriu intersexe Laura Vila Kremer en una presentació, que reivindicava una cosa que no se sol verbalitzar: el dret a ser cossos desitjables tal com són, sense intervencions quirúrgiques. Això és el que busquem aquí.

P. Canvia la vida, un Premio Nacional de Cultura?

R. D’alguna manera, m’ha legitimat més per ser membre de jurats de composició o per fer més xerrades. Per tant, encantada. Si això em permet formar part del sistema que pren decisions, com és el cas dels jurats de concursos, significa que puc ajudar perquè sigui més just, divers i interdisciplinari.