Mort als eufemismes

Acostumo a recriminar-li a la memòria una pila de records inútils, alguns fins i tot nocius i convertits en rancúnia. Em passava, per exemple, que no podia oblidar un examen de Llengua i Literatura de l’escola primària i no entenia per què. Assegut davant de les professores del curs em van demanar que expliqués un eufemisme. Llavors, amb 12 anys, ho vaig resoldre com ho faig sempre quan estic fora de joc: fent-me (o almenys intentant-ho) el graciós. “Enterrar la batata [en l’argot popular argentí, tenir relacions sexuals]”, vaig contestar. Es va fer un silenci, evidentment incòmode, i després d’esbufegar i mirar-se entre elles amb cara de poquíssims amics, em van deixar anar: “Mira, gracietes, el que acabes de dir no només és groller, sinó que també és incorrecte. El que acabes de dir és una metàfora, no un eufemisme”. Des de llavors, i per simple autoprotecció, no vaig tornar a pensar gaire en els eufemismes i la capacitat de fer el ridícul. Fins fa uns dies.

A l’escola bressol de la meva filla Greta (té poc més de dos anys) ens van convocar a una reunió de pares. El tema: la importància dels límits en la infantesa. La meva dona, la Marta, tenia un compromís de feina i hi vaig haver d’anar sol. Vaig arribar una mica tard i em va sorprendre ser l’únic home de la xerrada. “Temps moderns”, vaig dir, en una riallada no corresposta. Passa el temps i hi ha coses que no canvien. Ho tinc assumit i fins i tot parlat a teràpia, que quan et vols fer el graciós hi ha un percentatge molt alt de vegades en què pixes fora de test. Aquesta vegada, gairebé 30 anys després, ningú em va dir res. Però també em va fer mal. Per evitar fer encara més el ridícul —per sort, la meva dona no hi era— vaig optar per quedar-me callat. En la xerrada, donaven essencialment consells sobre com afrontar les rebequeries, les esbroncades, les insolències i altres viscissituds que afronten els nous pares. “No se li ha de dir al nen o la nena que els castigarem, els de dir que hi ha conseqüències”; “no és el racó de pensar, és el racó de la meditació”; “no li diguis: ‘Una guerra, hauries d’haver passat’; digue-li que el menjar és amic seu”.

Llavors, vaig recordar les meves professores de Llengua i Literatura. Acostumo a parlar amb el meu amic Ramiro Martín —els dos tenim el cul pelat de fer periodisme esportiu, terra de llicències literàries— dels pretensiosos i la modernitat. Jo li insisteixo que les paraules són com els instruments de música: tant se val que la guitarra sigui bonica o no, sinó que allò fonamental és la melodia; ell incideix en la dificultat de resoldre els textos amb senzillesa. Jo sempre poso d’exemple la clarividència de Dani Verdú; ell, la de Leila Guerriero. Però no vull desviar-me del tema: torno a aquella tarda a l’escola de la meva filla. Sentia que era davant d’un d’aquells textos fastuosos i carregats de paraules complexes buscades en els sinònims de Wordreference. I no em vaig poder quedar més temps callat. “Són tot eufemismes”, em vaig animar. “Si la meva filla de dos anys desconeix les dues paraules, per a ella quina diferència hi ha entre el càstig i la conseqüència?”.

“Les conseqüències no són més que un càstig amb un altre nom, i el racó de pensar és el mateix que allò de castigar de cara a la paret, però amb un altre nom”, resumeix el reconegut pediatra Carlos González, autor de diversos llibres de criança, salut i alimentació infantil. “Passa el que passa amb qualsevol altre tipus d’eufemisme. Quan una cosa no ens agrada, li canviem el nom pensant que d’aquesta manera solucionarem el problema. I el que sempre passa és que, com que la cosa continua sense agradar-nos, al cap d’un temps aquell nom tampoc serveix i s’ha de tornar a canviar”.

A Rebeca Carranco, excelsa periodista, qüestionable (per mi no, és clar) mare de l’Emma, acostumo a anar-li a plorar a la seva taula amb les meves dificultats com a pare i la culpa que em generen els fonamentalistes de l’aferrament o apego en els reels d’Instagram. Ella i la seva parella, per exemple, van abraçar el pragmatisme per retrobar-se amb el son i van fer servir el mètode del doctor Eduard Estivill —”Consisteix a aplicar unes normes científiques perquè el nen aprengui l’hàbit de dormir”, explica Estivill—. A la Marta i a mi, en canvi, ens genera càrrec de consciència i les nits, des que va néixer la Victoria (tres mesos), són complexes. Mireu quin eufemisme més bonic! Ella va tenir una educació laica; jo, religiosa. Però la culpa en la paternitat no entén de déus. A Carranco les seves amigues l’han tractat d’“heretge” per deixar plorar la nena amb l’objectiu d’ensenyar-li a dormir. “És una barreja de cronobiologia i psicologia conductual. Com s’aprèn un hàbit? Amb la repetició. Si els pares l’apliquen bé, que és posar el nen al llit sempre a la mateixa hora. Deixar-lo sol i esperar uns segons abans de tornar a entrar. I repetir el procés perquè vegi que no el deixem. Així aprèn ràpidament a dormir”, desenvolupa Estivill.

Segons el metge, en la paternitat hi ha una cosa més verinosa que els eufemismes: les xarxes socials. “L’anàlisi és senzilla. Avui els pares estan pressionats amb el tema del temps. Treballen molt i quan arriben a casa pensen que no han d’imposar unes regles perquè el nen dormi. I fan cas del que veuen a internet. No sigui que si li ensenyem a menjar la sopa amb la cullera es torni un nen amb falta d’autoestima”, remata Estivill.

Abans que nasqués la Greta, no vaig comprar cap llibre sobre paternitat. Aquesta vegada, no com amb les bromes, he après dels vells errors, com quan en la meva intenció d’aprendre sobre psicologia em vaig comprar unes obres completes de Freud i també uns quants discos de música clàssica que encara descansen, plàcidament, a casa els meus pares a Buenos Aires. La Marta i jo intentem apostar, sempre que la son ens ho permet, pel sentit comú, sens dubte el pitjor dels eufemismes, el menys viral dels reels d’Instagram.