L’ocult ‘infern’ de les revistes eròtiques

L’hispanista Jean-Louis Guereña (74 anys), fill d’un refugiat republicà, és catedràtic emèrit de la Universitat de Tours. Com a historiador s’ha interessat per assumptes com l’educació, els nacionalismes, la premsa obrera, la censura… I durant vint anys ha treballat l’anomenada història de la intimitat. Ja l’any 2003 va publicar un llibre sobre la prostitució a l’Espanya contemporània (Marcial Pons). El 2011, Libris va editar el seu assaig de bibliografia de publicacions eròtiques clandestines espanyoles dels segles XIX i XX, un sorprenent inventari, l’ampliació del qual ha sortit aquest 2022 (Eros de paper, editorial Renacimiento). Aquesta mateixa editorial andalusa va publicar l’any 2019 El sardanista pornógrafo, dedicat a l’activitat professional de Joan Sanxo Farrerons, un dels protagonistes de l’edició eròtica a Barcelona als anys vint i trenta del segle XX.

És probable que la pertinença de Guereña al món universitari francès hagi facilitat, i molt, que fa vint anys, apliqués la seva notable erudició i passió bibliòfila a l’estudi d’un aspecte de la vida quotidiana com és l’erotisme. “Vaig tenir la influència de l’escola historiogràfica francesa. Als anys 70, Alain Corbin va publicar la seva història de la prostitució a França. Va ser llavors quan vaig començar a estudiar la història de l’erotisme, de les malalties venèries i de les representacions masculines de la sexualitat. El món acadèmic francès tenia clar que la història de la quotidianitat havia d’irrigar la història global. El que no sé és què pensaria el meu mestre de Pau, Manuel Tuñón de Lara”.

Més enllà de l’activitat de la Imprenta Layetana des d’on Joan Sanxo (1887-1957) editava als anys vint i trenta les seves col·leccions de fulletons eròtics, poc se sap de la seva biografia. Per exemple, que va ser promotor de la sardana i del teatre en català. “Després de la sortida del llibre vaig conèixer la seva família, però persisteixen moltes ombres”. Sanxo estava ficat en un mercat d’èxit. Els fulletons es venien en els quioscs i quan hi havia requises policials es dipositaven a Via Laietana. Guereña no descarta que els exemplars confiscats tornessin al mercat “per circuits que no tinc documentats”.

El llibre narra la preocupació, per exemple, de les autoritats republicanes pel creixement d’aquesta oferta. El propi Lluís Companys, quan era governador civil de Barcelona, va ordenar a la policia retirar aquestes publicacions “pornogràfiques”, “un atemptat contra l’art i el bon gust”. Hi ha constància que, el setembre de 1932, es va imposar a Sanxo una multa de 500 pessetes. I això que, després de proclamar-se la República, Sanxo havia publicat, segurament amb ànim amistós, títols com Los crímenes del clericalismo o Bandidos de la cruz. Amb tot, després de la Guerra Civil, malgrat figurar en fitxes policials, no es coneix que Sanxo tingués problemes amb les autoritats feixistes. Sanxo va utilitzar pseudònims com el de Víctor Ripalda, però un dels més freqüentats portava nom de dona: Laura Brunet. “La identitat real de Brunet era coneguda. Va compartir amb l’editor més d’una activitat. Sanxo, per exemple, va estar vinculat a la indústria del cinema. Va ser guionista de Benito Perojo i era el responsable de l’adaptació a l’espanyol de les produccions alemanyes de la UFA. Doncs bé, Brunet es va fer càrrec l’any 1926 de la versió espanyola d’un film de Howard Hawks. Sanxo també va ser promotor de boxa i Brunet escrivia en revistes del ram”. Brunet també va dirigir el Calendario Republicano 1932. Bloc Jaca De major envergadura, 748 pàgines i més de 500 detallades fitxes bibliogràfiques, és Eros de Papel. Un inventari de les publicacions eròtiques clandestines espanyoles del XIX i XX. La clandestinitat s’estableix perquè són publicacions anònimes o signades amb pseudònim i sense peu d’impremta o fals. Els obstacles per a una investigació d’aquest tipus són considerables. D’entrada, explica, Guereña, es tracta de fullets de mala qualitat que no resisteixen el pas del temps. “A França, per contra, la burgesia del XIX s’interessa per aquest tipus de publicacions i els llibres eròtic-pornogràfics francesos es presentaven amb enquadernació de bibliòfil, edicions de tiratge curt, numerades i amb paper de qualitat”. Una altra dificultat és que les grans biblioteques públiques espanyoles no van mantenir un infern on catalogar i conservar, encara que la consulta fos restringida, aquest tipus d’obres. “La Biblioteca Nacional de França té el seu Enfer i hi ha el Private Case de la Biblioteca Britànica o el Fondo Riservata Erotica de la Biblioteca Nacional Braidense de Milà”. Al llibre, Guereña fa uns quants agraïments a persones que l’han ajudat amb les seves perquisicions. Per exemple, el nebot de Salvador Egea, que des de la seva llibreria i, després, sex-shop, venia o llogava fotocòpies del considerable fons d’originals que atresorava i que Guereña va poder consultar. Les fitxes, en el cas de disposar d’un exemplar, inclouen infinitat de dades i resums, diguem, argumentals. Com una versió pornogràfica de la popular sarsuela Gran Vía que conté escenes d’homosexualitat masculina clarament anunciades en el subtítol de l’obra: “Revista madrileña (…) mariconera”. Escenes menys freqüents que les protagonitzades per lesbianes. Es tracta d’una literatura destinada al públic masculí. Un lloc on era habitual trobar-les eren els bordells. “No tenim dades, però no crec que abundessin les lectores”. El llistat de títols ja és prou il·lustratiu: Cipotes extraordinarios, Chúpamela mamaíta.. i no falten exemples d’escatologia catalana, Los perfumes de Barcelona, i en català, El pet exaltat.

Encara que no descarta la publicació d’alguna ampliació de dades, Guereña ha abandonat aquesta temàtica que li ha ocupat tants d’anys. Ara treballa en una biografia d’un dels fundadors del PCE, Manuel Núñez de Arenas, que va crear l’any 1910 l’Escuela Nueva dedicada a difondre la història del socialisme i a proporcionar una formació bàsica als obrers.