Aprendre i desaprendre

“No sé si m’explico!”

Els alumnes del seminari del curs 1997-1998 em van regalar al final del quadrimestre una pilota amb les seves firmes i una dedicatòria que explicava el vertigen que fins llavors havia sentit en aquella aula de la planta quarta de Blanquerna. No havia pensat mai que em dedicaria a la docència fins que Francesc Marc Álvaro, Marçal Sintes i Albert Sáez em van convèncer que a la universitat hi havia un cert interès pel periodisme esportiu i molt pel Barça. Tot i que no sé ni com em van convèncer, recordo que vaig posar la condició que deixaria de comparèixer el dia que sentís el buit de la classe de la mateixa manera que en el seu dia vaig renunciar a ser un hereu pagès quan em vaig adonar que no sabia com gestionar l’hort de casa meva a Perafita. “M’explico o no m’explico?”, insistia jo, més aprenent que no pas professor, examinat pels estudiants de quart de Periodisme.

Amb el temps vaig anar copsant –en qualsevol cas sempre amb el mateix temor reverencial del dia que vaig arribar al carrer Valldonzella, 23– que tot el que sabia i assimilava de l’exercici de l’ofici ho podia compartir i debatre amb els qui aspiraven a ser protagonistes en pocs mesos d’una cerimònia de graduació a Blanquerna. Tot i que no he deixat mai de reflexionar sobre la síndrome de l’impostor, el vincle amb els alumnes i els càrrecs de la universitat s’ha mantingut durant 25 anys, mentre la tensió educativa ha estat la mateixa que la informativa, com si el periodista i el professor fossin la mateixa persona, tots dos addictes a la informació i a la necessitat d’esforçar-se permanentment, preocupats per la possibilitat que els posi en evidència l’alumne, l’oient, l’espectador o el lector d’EL PAÍS.

La meva preocupació va començar fa uns tres anys, quan em vaig adonar que el món universitari no parava de canviar mentre que jo no m’havia mogut del lloc on vaig arribar el 1997. Ja no reconeixia molts professors, alguns dels qui havien estat companys havien assumit altres responsabilitats, no hi havia manera que em familiaritzés amb la burocratització i les exigències administratives, i de sobte em veia com un estrany en un escenari que m’havia fet meu amb el consentiment dels alumnes i l’anuència de Blanquerna. Tot i que la meva adrenalina es mantenia, a poc a poc vaig anar perdent motivació, força i il·lusió i he acabat renunciant en el moment en què la jubilació m’ho permet; és millor anticipar-se i no esperar que et facin fora, en tinguis 65 o 70.

Tot allò que sabia fer i tenia una utilitat, el que d’alguna manera va importar durant un parell de dècades, ha caducat i, per tant, “lo mío no me alcanza” –com diria Messi–. No aconsegueixo actualitzar-me, necessito ajuda d’especialistes i ja no gaudeixo sinó que més aviat pateixo, com si hi hagués una distància infinita entre els estudiants i el professor. Les necessitats no són les mateixes i no vull ser un tap, tampoc un destorb i encara menys un mal conseller des que no aconsegueixo fer interessant allò important –habitualment es confon també el que és urgent amb l’essencial– i no soc capaç de suspendre ni tan sols els qui em prenen el pèl.

No queda clar de què serveix la piràmide invertida ni per què cal jerarquitzar les notícies, de la mateixa manera que no penalitza escriure bé o malament, el treball de camp no puntua i es premien més l’opinió i l’entreteniment, fórmules que s’utilitzen sovint com a dreceres informatives i no com una evolució del periodisme clàssic que obliga a buscar notícies i a saber que la paraula escrita té un valor.

No soc ningú per buscar culpables i naturalment n’eximeixo els alumnes. Un bon amic em recorda que sovint “quan el que passa amb els joves ens resulta estrany o mortificant és que ens hem fet vells”. Jo vull envellir bé per més que em preocupen les reflexions de savis que teoritzen amoïnats sobre la moda de la felicitat i l’època de l’infantilisme en detriment del pensament crític, som si parlar de Manuel Vázquez Montalbán, Álex J. Botines o Josep Maria Planas suposés ser un vell xaruc.

Tinc la sensació que per continuar em caldria tornar a aprendre i, per tant, desaprendre, un esforç que m’obligaria a retornar com a alumne quan he abandonat com a professor. Abans, necessito agafar distància després de gaudir de l’estima expressada pel personal de la facultat i pels estudiants, del primer seminari a l’últim –també n’hi deu haver d’insatisfets–, afortunat com he estat sense altre lema que el de “passar-ho bé sense perdre el temps”. No m’hauria imaginat mai que podria arribar a ser tan feliç com a docent fins que he deixat de ser-ho.

No crec que sigui l’únic que es troba en una situació similar. Així que m’agradaria recollir el sentiment de molts, la majoria en pau amb si mateixos, allunyats dels retrets i de qualsevol exercici de nostàlgia, i en canvi agraïts, responsabilitzats –és una professió seriosa– i alliberats, conscients que es comença amb un “no sé si m’explico” i s’acaba amb un “no sé si m’enteneu” –l’última dedicatòria consensuada del curs 2022-2023–. No és precisament el mateix: al principi et desvius per arribar fins als alumnes, després lluites perquè no se t’escapin i al final acabes vençut perquè se te n’han anat, tot i que continuïn asseguts a l’aula.

El problema no és com et veuen sinó com et sents, i jo sento que és el moment de dir adeu, donar les gràcies i esperar que m’agafin les ganes de tornar.