Me’n vaig perquè me n’he d’anar

No em van cabre les galetes a la maleta. Abans d’agafar l’avió, volia parar a Pandejuevo, l’obrador del meu amic Diego, a comprar uns pots de galetes per portar a la redacció de tornada a Barcelona, però em vaig passar amb els quilos —de roba— i, entre l’abric de llana de Zara o les galetes de mantega, vaig optar per l’Amancio. Molt mala amiga, però molt ben vestida.

No ho tindran en compte els afectats. Segur. Tot es perdona el dia que te’n vas. Sobretot, si te’n vas perquè te n’has d’anar i no perquè vols. En aquestes circumstàncies, els adeus solen ser més amargs i les maletes, un desastre. Així que, entre llagrimots que no paren de brollar i la roba rebregada a pressió a l’equipatge, s’instal·la la plena indulgència amb tu. Perquè “pobrissona, se n’ha d’anar”.

El dia que agafes un avió, ets una mica com el gat de Schrödinger, que hi ets i no hi ets a la vegada, depèn de com es miri: pendules entre dos llocs i no acabes de ser en cap. Funciones per inèrcia, amb el pilot automàtic, maleint les coses que et deus haver descuidat de guardar a la maleta i lamentant les tasques pendents quan arribis.

L’aeroport de Santiago té una administració de loteria abans de passar el control de seguretat. Abans solia aturar-m’hi a fer la primitiva, per si un cas. Però fa temps que no. Prefereixo concentrar la sort en el control d’explosius i que l’avió no caigui. No tinc armes ni em drogo, però si el meu sobre de sopa de pollastre pot tenir traces de crustaci, el meu trolley també pot contenir restes d’alguna escopeta o una mica de popper. Ves a saber.

L’aeroport és, per a mi, com una amarga cursa d’obstacles. Un lloc pintoresc, sovint hostil, on les ampolles d’aigua valen més de dos euros i a la botiga sempre hi queda l’Hola. Un lloc on no pots abaixar mai la guàrdia perquè sempre hi passen coses: fas pip a l’arc de seguretat, et canvien la porta d’embarcament a última hora, la maleta de mà no fa la mida exacta i has de pagar el seu bitllet a la bodega… Coses. Totes angoixants.

No t’hi acostumes. Ni n’aprens. Facturar la maleta grossa, la que va plena de persiuncasos i on haurien d’haver anat les malaguanyades galetes, és un engany al teu jo de fa una estona. Mires el personal del taulell amb confiança, seguríssima que fa el pes estipulat i col·loques el maletot a la cinta amb la fe cega que el meu ull clínic no falla. Però sí que falla. Mig quilo de més. Contens la respiració i mires, a la llunyania, la teva mare, que t’espera pacientment fora de la cua per si s’ha d’endur alguns pantalons. Però el treballador fa els ulls grossos, enganxa l’adhesiu a la maleta i tornes a respirar fondo mentre la veus marxar a empentes i rodolons per la cinta. Primer obstacle superat.

L’agonia continua. Primer, els comiats, plens de t’estimos i “avisa quan arribis”; després, aguantant els sanglots, l’ultimàtum: “És l’últim cop que me’n torno a anar”. Sempre igual. I ja són 10 anys. I sense mirar gaire enrere, perquè si mires potser no te’n vas, emprens el camí cap al control d seguretat.

Amb els anys d’experiència ja estàs bregat amb la prova de l’escàner. Cal anar preparat de casa. Als peus, sabates baixes, perquè no te les facin treure. L’ordinador, a mà, i els líquids, que en són pocs, petits i ben guardats i a la vista a la bossa de congelats transparent que has pispat de la cuina de casa. Qualsevol prevenció és poca perquè no et facin obrir la maleta i comencin a volar pels aires les teves vergonyes.

Davant de l’arc de seguretat, això sí, estàs venut. De vegades fa pip, de vegades, no. Controls aleatoris, en diuen. I tu et mires, i et sents una mica terrorista i una mica narcotraficant, amb la mateixa vergonya amb què et gires a la porta del Zara quan sona aquella sirena endimoniada perquè la dependenta s’ha descuidat de treure l’alarma de l’abric de llana.

I quan per fi s’han esvaït els dubtes sobre la teva integritat moral, quan dones negatiu en les proves d’explosius i drogues, reculls els teus trastos, l’ordinador, la bossa de congelats i vas de pressa a la recerca dels monitors que indiquen la porta d’embarcament. Hi ha dues menes de persones a la vida: les que arriben al monitor quan a la pantalla hi diu “Embarcant” i les que arriben quan hi posa: “La teva porta d’embarcament, en 60 minuts”.

L’espera desespera. Sempre. Encara més si detestes volar i no et refies de l’aeronàutica. I tant se val que et diguin que és més perillós un cotxe que un avió. Tampoc et refies de les estadístiques. Tu esperes el moment d’entrar a l’aparell volador amb tota la sang freda que pots, mirant al teu voltant, el senyor de davant, la parella amb dues criatures que ja no sap què fer per distreure-les, i penses que qualsevol d’ells pot acabar assegut al teu costat i ser l’última persona que vegis abans de morir estimbada. Un mica dramàtica, potser, però pot passar.

Agraeixes que no canviïn la porta d’embarcament a última hora, que no hi hagi retards que allarguin l’agonia i, sobretot, que posin una passarel·la i que arribis directa a l’avió, sense haver de travessar mig aeroport fent ral·li en un autobús atapeït com una llauna de sardines. I puges a l’avió, et cordes el cinturó i no te’l treus mai, per si un cas, perquè si mors en l’accident, que no sigui per l’estupidesa de no portar el cinturó, que no se sap mai.

I després d’una hora i escaig en tensió, afinant l’oïda per detectar qualsevol remor estranya del motor, com si fossis enginyera aeronàutica encara que no sàpigues ni canviar la roda del cotxe, aterres. I encares el darrer obstacle de l’odissea: sortir d’allà.

Sortir, primer, de l’avió, sense que t’esclafin les ànsies dels de darrere ni les bosses al cap dels de davant. I sortir, finalment, d’aquell estat de trànsit que són els aeroports.

Creuar a l’altra banda és el moment més dramàtic del qui se’n va perquè se n’ha d’anar. Que s’obrin les portes i a fora, a la terminal d’arribades, amb rètols i somriures, desenes de persones esperen algú que no ets tu. Quan això passa, la meva cap, Ana Pantaleoni, diu que saluda efusivament amb el braç ben amunt mirant a la multitud, com si algú l’esperés a ella. Jo acoto el cap i camino sola, invisible com un fantasmet, cap a la parada de taxis mentre em repeteixo: “És l’última vegada que me’n torno a anar”. Sempre igual. I ja són 10 anys.