Oh, contramestre, el meu contramestre!

No tinc bones notícies per donar-vos de La Perla Negra, el veler català naufragat l’abril passar a Salmedina, el traïdor escull davant del far de Chipiona, i rescatat amb penes i treballs —després de ser saquejat per pirates moderns— i enviat per carretera sobre un camió góndola a una drassana gallega, tot un periple. L’embarcació, on vaig viure les més intenses de les meves comptades aventures marineres (per sort no el naufragi: aquell dia no hi era per pura xamba), es panseix a terra, com diria Conrad, i les darreres imatges que n’he vist, capturades per un desolat capità Javier Herrero, són el patètic testimoni d’un desastre sense pal·liatius; fins on jo sé, irremeiable. No tenia més mal aspecte el vapor Nan-Shan del capità MacWhirr arribant a Fu-chou després de travessar aquell terrible tifó, “com si arribés la fi del món, després d’entreveure les costes del Més Enllà Etern, d’on cap vaixell retorna per concedir repòs, a terra ferma, a la seva tripulació”.

Però sens dubte la pitjor notícia de La Perla Negra és molt més terrible: la mort la setmana passada a Madrid, amb 68 anys, del barceloní Eusebio Vidal-Ribas, oficiós contramestre del veler. Contramestre: el responsable de la marineria, de l’estiba i del manteniment de la nau, tan imprescindible en un vaixell com les quadernes i l’àncora. L’Eusebio, ànima de la tripulació que es duplicava com a cuiner a bord d’una manera digna de Long John Silver, se’ns n’ha anat inesperadament a causa d’un càncer fulminant que l’ha arrossegat com un huracà de Jamaica. Ell tampoc hi era en el naufragi de La Perla Negra (probablement no hauria evitat l’accident, però tots haurien anat més ben dinats) i malgrat tot un fil fosc del destí sembla que s’estén com una corda entre totes dues desgràcies. Conrad, de nou, va escriure d’aquell capità del Hilda que va perdre inexplicablement el mascaró de proa —una dona amb una túnica blava de franges daurades, amb els braços blancs, nus, estesos com si estigués nedant— a la badia de Bengala, i es va obsessionar amb la idea que aquell succés era un presagi de la seva pròpia mort.

L’Eusebio no era en realitat un mariner, almenys de primera vocació. Era economista i un de molt bo. Havia treballat a Merrill Lynch, entre altres firmes i empreses, i havia estat conseller de Casa Grande de Cartagena i home de confiança de Rafael del Pino i de la seva família, els amos de Ferrovial. Però per a mi sempre serà seriós, reservat, adust i fins i tot esquerp i sorrut, insociable com era sovint, una mena de germà gran, un pal per agafar-te en cas de tempestat. Va ser el meu concunyat, marit de la Nona, la meva cunyada, i el cel sap que la vida ens va fer navegar un temps per mars agitats en barques separades i fins i tot enfrontades, però la nostra amistat i fins i tot la nostra estima mútua (tot i que ell arrufaria les celles amb aquesta paraula i esbossaria aquell breu i aspre somriure seu de bucaner) van romandre sempre incòlumes. Es feia estimar de pocs, en realitat els que l’importaven, i s’oferia en petites dosis, precioses com les llàgrimes d’Ahab. Víctima d’una infantesa desatesa i força infeliç de casa bona, es va protegir amb una cuirassa tan gran que un es pregunta com li ha pogut arribar la mort al cor. En tot cas, ja només per haver tingut un fill com el Lucas (i el Javi i el Pablo) se l’ha de considerar un home de mèrit, i un home bo.

És curiós pensar quines imatges deixem en els altres, tan estranyament selectives. Jo recordo l’Eusebio veient les curses de Fórmula 1 a la tele, aliè que tots l’esperàvem, començant per la seva soferta sogra Montse, per dinar a la casa d’estiueig dels Poch a Sant Salvador; solitàriament feliç entre la gent quan punxava ocasionalment discos al bar Tama de Carlos Mateu a Coma-ruga, o rescatant la germana d’ell, Marta Mateu, que s’havia endinsat imprudentment al mar amb una forta ressaca, i anant més enllà en les perilloses aigües nocturnes del que qualsevol de nosaltres hauria gosat (aquell dia jo em vaig quedar tremolant al trencaones). Amarrats un cop a Tagomago vaig poder veure que la rutina del vaixell li anava molt bé, medicina excel·lent per als cors ferits i per calmar els esperits turbulents. També l’evoco amb una mirada sardònica quan en una sortida en format familiar ens banyàvem amb una corda des del catamarà de Luis Campderá i a mi se’m va quedar el banyador a l’altura dels turmells, de manera que l’única forma decent de sortir de la situació era deixar anar la corda i ofegar-me. Però sobretot recordo l’Eusebio rebent-me a bord de La Perla Negra quan jo corria amb el petate a les espatlles pel moll de Llevant, esquivant norais, sempre tard (coses de l’ofici i dels meus dubtes a l’hora d’embarcar), amb el vaixell a punt de salpar, com si, malgrat tota la meva ignorància marinera i la meva por del mar, fos un més de la tripulació, un d’ells. És ben sabut que al mar no hi ha res com ser acceptat.

Tenia un costat hedonista (era membre d’una societat gastronòmica, i va provar de tot: una nit inoblidable ens va convidar a bolets del riure al Bocaccio); també autodestructiu en aquell mal hàbit tan masculí de no cuidar-se i fins i tot de descuidar-se. I era últimament feliç a l’estil de De vita beata de Jaime Gil de Biedma (i valgui la comparació perquè compartia casa amb una neboda del poeta, la Marta, viuda del seu gran amic Javier Casanovas) en la relativa solitud d’un retir magnífic a la vil·la que tenia a Sant Pere de Ribes, que és on descansaran les seves cendres.

Tot i que la cosa hauria estat fer-li un enterrament víking-gallec a La Perla Negra desmantellada, amb la seva estimada gossa als peus (tampoc hi hauria desentonat un sergent de la Legió Estrangera), a l’Eusebio l’hem acomiadat al molt més prosaic tanatori de Las Rozas, tan lluny d’un crepuscle encès a l’arxipèlag de Malàisia. Fins allà, Las Rozas, es van desplaçar els seus soferts companys de tripulació, marina i/o vital; Juan Marcos, Titín, Marcos Salinas… i també un servidor, el grumet, de manera que en algun racó allò va semblar l’enterrament del llop de mar d’aquell conte de Conrad (permanent convidat a aquesta crònica), Un somriure de la fortuna, al qual assistien commoguts tots els capitans del port de l’illa de la Perla, homes sense barret i amb trajos foscos, conscients de la fugacitat de tot el que existeix sota el sol, vaixells, amics, germans. “Les llàgrimes els relliscaven per les cares, tan escomeses pels vents, com baixen les gotes de pluja per una vella i aspra paret”. Així el vam acomiadar, camarada irreemplaçable. “Un somni deu ser que a la coberta/ hagis caigut fred i mort”. Oh, contramestre, el meu contramestre!