El periodisme, el millor ofici? Ni de conya

Hi ha dies —i històries— que et trenquen l’ànima en mil bocins i fas el cor fort perquè és el que toca, però el que voldries és baixar de la vida una estona i deixar-ho tot

Luis Escuder (dos anys i mig) durant una visita de dues pallasses de l'ONG Pallapupas a l'habitació on està hospitalitzat.
Luis Escuder (dos anys i mig) durant una visita de dues pallasses de l'ONG Pallapupas a l'habitació on està hospitalitzat.Albert Garcia

Hi ha dies en què el periodisme s’exerceix tremolant. De fred, de por, de ràbia. De pena o angoixa, també. Tremolant de cap a peus. Com quan entrem, per primer cop, en una unitat de cures intensives durant el pitjor moment de la primera onada de la pandèmia i ens cau el món a sobre. Com una sacsejada de realitat, després de tants dies comptant malalts i morts des de casa, la crisi sanitària tenia veu, ulls i cara. I en el moment, prens notes, i preguntes, i et responen. I afines l’oïda per capturar converses alienes o els sorolls estranys d’aquell lloc poc accessible. Però llavors te’n vas a casa, ordenant el reportatge al cap, i comences a digerir tot el que saps que no explicaràs: el nus que se’t va fer a la gola quan vas veure aquell noi intubat que és gairebé de la teva edat i que no saps si se’n sortirà, o el mal de panxa que encara avui t’atrapa quan penses en aquell altre senyor que, amb la mirada perduda, només esperava que passés el temps i a veure què.

El periodisme no és el millor ofici del món, ni de conya. No sé en què pensava Gabriel García Márquez quan ho va dir, i que Déu em perdoni per contradir Déu, però no, no ho és. No ho és cada dia, almenys.

S’explica ben poc —i es romantitza molt— la precarietat que es cruspeix la professió, les jornades interminables sense veure la llum del dia i l’ego insuportable que ens agafa quan ens pensem que triomfem per quatre retuits i un parell de titulars. Pobres mindundis, que confonem vocació amb devoció i vivim esclaus del nostre gust per agradar.

Però del que menys es parla és del que callem: d’aquells moments que no arribem mai a explicar, però que guardem per sempre a la motxilla de l’ofici. Són aquelles coses que, com explicava la Clara Blanchar en la newsletter d’El País Barcelona, no diem “per pudor, per respecte al protagonista, per no estigmatitzar, per no assenyalar una font”. O, simplement, perquè a ningú li interessa —ni li ha d’interessar— la càrrega emocional que el periodista s’emporta a casa quan surt d’una entrevista o penja una trucada que el deixa fet caldo.

Ens ensenyen, amb més o menys fortuna, a venir plorat de casa. I a tirar d’ofici quan venen maldades. Però hi ha dies —i històries— que et trenquen l’ànima en mil bocins i fas el cor fort perquè és el que toca. Però el que voldries és baixar de la vida una estona i deixar-ho tot. Aquests dies, el periodisme és el pitjor ofici del món.

“Què hi farem”, et repeteixes. Empasses saliva i no l’hi dius a ningú. Potser al fotògraf que t’acompanya i que, gairebé sempre, a més de fer fotos, és coixí, còmplice, mà dreta i consol. Encara gràcies que tenia el Massi Minocri al costat quan em van començar a tremolar les cames en una habitació de cures pal·liatives, mentre entrevistava una pacient amb un càncer avançat: aquella mirada amiga quan et veu els ulls vidriosos entre pregunta i pregunta i la mà a l’esquena a la sortida, mentre et brollen dos llagrimots gegants que t’omplen de vergonya i ràbia per no venir ben plorat de casa, fan menys amargs els dies més difícils.

També era amb el Massi el dia que vam conèixer la Raquel Txavarria, llavors postrada en un llit d’hospital, inconscient i amb mig crani obert a causa d’una hemorràgia subaracnoidal que la tenia més enllà que aquí. El reportatge no era sobre ella, però per ella ens en vam anar cap a casa destrossats, arrossegant els peus i rumiant sobre la mateixa noia que, per obra i gràcia de la medicina, ens va obrir la porta de casa seva pocs mesos després, mentre tots dos, plantats a replà de casa seva, només podíem sanglotar en veure-la dempeus i bé.

Passar-ho malament no té res de bonic ni enalteix l’ofici. És natural i cal assumir-ho, però tampoc toca blanquejar les males estones i amagar els moments baixos. Que hi són, com passa amb les meigas: no es veuen, però hi són. I són una merda. Aquí, en el primer món, amb les coses més banals; i allà, a qualsevol lloc, cobrint guerres, fams i altres mals.

Fa unes setmanes, poc després d’un reportatge en un centre d’oncologia infantil de Barcelona, el fotògraf Albert Garcia, em va enviar un missatge: “No paro de pensar... He sortit tocat”, deia. Hi ha dies que fan mal. I , tot i els somriures immensos d’aquells nens i de la resistència estoica d’uns pares que t’obren les portes de la seva vida, se t’ennueguen les paraules i ja no saps què dir ni què preguntar. Fas el cor fort, però flaqueges. I calles. I no l’hi dius a ningú.

Potser tenim sort de veure i explicar un milió de coses bones, dolentes o regulars. Però aquest no és el millor ofici del món. No sempre. En una agenda dels anys d’universitat, un cop vaig apuntar una frase que va dir un professor, Xosé Antonio Neira Cruz, i que avui pren valor com el retrat més afinat per descriure l’ofici: “El periodisme és la professió més bonica del món i, al mateix temps, la més desagradable. I això és el que el fa gran”. Però això no ens ho expliquen.

Sobre la firma

Jessica Mouzo

Jessica Mouzo es redactora de sanidad en EL PAÍS. Es licenciada en Periodismo por la Universidade de Santiago de Compostela y Máster de Periodismo BCN-NY de la Universitat de Barcelona.

Normas

Más información

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS