L’eufòrica persistència de RTV de Cardedeu

Abans que a TV3 triomfés Eufòria, una televisió local, la de Cardedeu, vivia l’inesperat èxit d’Objectiu Paki (OP), un talent show musical amb un format idèntic al del concurs de TV3. Això sí, més humil i entranyable. Una exconcursant del programa de Cardedeu TV també ho serà d’aquesta edició d’Eufòria, Jimena, de Granollers. Però les semblances s’acaben aquí. OP neix amb unes ambicions que van més enllà de fer engreixar un audímetre. Ho recorda Maria López, la directora de RTVC. “El programa es planteja durant la pandèmia des del Casal Paki, que agrupa jovent del poble. Es pensa en un talent show confinat com a remei emocional. Es comença a treballar, s’aixeca el confinament i el projecte es va fent gros. Tothom s’hi anima. El càsting final ja és presencial i les votacions fan petar la web. Les quatre gales de la primera temporada s’emetien al canal de Cardedeu i es podien veure a YouTube. Vist l’èxit, La Xarxa d’emissores locals demana emetre-ho en diferit i es comença a parlar d’una coproducció. S’introdueix la convivència dels concursants el cap de setmana que no hi ha gala. Les candidatures arriben de tot arreu i més de 20 televisions locals connecten en directe o l’emeten en diferit”.

Què vol ser OP? “Vol ajudar la gent a qui li importa la música a descobrir què pot ser la música en la seva vida. Per això donem tanta importància a l’acompanyament emocional. Nosaltres no fem cap promesa. El que passi als concursants amb la música dependrà de la sort i de la seva vida”. El programa limita la participació a joves entre 13 i 20 anys. No volen músics amb una carrera feta. Es tracta de donar una oportunitat a gent amb il·lusió, explica López, a qui molts concursants tracten de tieta. “No són productes d’un telexou. Ens uneix una experiència”. Sense pretendre-ho, OP és molt femení. En tres edicions solament hi han concursat dos nois.

“Però”, i això és important, “RTVC no és només OP”, subratlla Manel Calbet, president de la Junta de l’Associació d’Amics de RTVC. La televisió de Cardedeu va ser la primera emissora local d’Espanya. “Es va començar fent ràdio. L’any 1980 es va fer un únic programa de televisió amb l’ajuda d’un tècnic italià. La primera emissió amb voluntat de vestir una graella, de continuïtat, no va arribar fins un any més tard”. La Guàrdia Civil va precintar l’equipament, però RTVC va seguir emetent “sense fer rebombori”. En tots aquests anys fins ara, RTVC ha hagut de superar crisis econòmiques, problemes tècnics que l’any 1999 els van deixar sis mesos a les fosques… Però se n’han sortit. “La inauguració de l’any 1981 es va poder fer amb una subscripció popular. 400 persones van aportar 5.000 pessetes cadascuna”. És aquest suport veïnal el que defineix RTVC. No és una televisió municipal ni, òbviament, privada. “Som una de les poques televisions comunitàries que hi ha al país”. No accepten publicitat. Els seus ingressos venen de participar en determinats projectes subvencionats (per exemple, un programa televisiu ministerial sobre desenvolupament sostenible), de patrocinis i de la quota dels socis (230 que paguen una mensualitat de sis euros). Ara bé, si alguna cosa explica la supervivència de RTVC és el treball generós dels voluntaris. Sense ells no existiria. Calbet explica que “vam estar molts anys en què tota la feina descansava en els voluntaris, però calia, sobretot per mantenir la coordinació i els informatius, professionalitzar un responsable”. L’any 2013 es decideix pagar la feina d’una persona. Ara són vuit les que perceben una retribució. Però és que, per exemple, perquè surti OP calen 80 voluntaris. La despesa d’aquest any pot arribar als 130.000 euros, una exemplar misèria.

El seu objectiu no és l’audiència, mai han volgut que el senyal traspassi les fronteres de Cardedeu, tot i que gràcies a internet tenen telespectadors a l’Argentina. “El nostre objectiu principal és formatiu. Donar l’oportunitat al jovent de conèixer la màquina audiovisual. Procurem que els nostres voluntaris facin de tot, que passin per tots els departaments, des de redacció a edició o càmera. I són ells els que prenen moltes decisions. RTVC no és solament OP. Aquest programa durarà mentre vulgui la gent que el fa. Quan no hi hagi ganes… desapareixerà. Així de senzill. Sense renovació no hi ha continuïtat”, explica López.

Mentre, després de tants anys, RTVC no té formalment adjudicada una freqüència. Calbet repassa el viacrucis legislatiu. L’any 2010 una llei va reconèixer les emissores comunitàries, però la repartició de llicències va quedar pendent d’un reglament que no va arribar mai. L’any passat, una altra llei va definir les emissores comunitàries, però a l’articulat es diu que en sis mesos es procedirà a la seva legalització a partir d’un mapa de freqüències que ha d’elaborar l’Estat i una concessió de freqüències que ha de fer el Govern català. “Estem esperant”. “En tot cas, som una emissora que no fa nosa. La nostra freqüència, de cobertura local, es pot replicar en molts altres pobles”.

No fan nosa i són un exemple de moltes coses. D’un projecte persistent amb més de 40 anys. No són una joguina audiovisual. Són capaços de mantenir un informatiu setmanal, un espai literari, un magazín matinal de ràdio, especials sobre esdeveniments locals, participació en programes de a Xarxa de televisions locals i una graella que emet, amb programes propis i d’altres emissores, les 24 hores del dia. En una lleixa conserven unes 30 cintes amb la seva història audiovisual de tots aquests anys. “El nostre objectiu principal no és l’audiència. Els voluntaris hi troben un espai de formació”, subratllen Calbet i López. Uns voluntaris que, amb la vida professional resolta en un altre lloc, encara ara tornen de tant en tant, per exemple un cap de setmana enfeinat, per ajudar la RTVC, la seva.