‘Eufòria’ versus ‘Objectiu Paki’

L’existència d’Eufòria planteja algunes preguntes. La primera: per què una televisió que ignora la música en directe fa un talent show musical? És un estrany fenomen a moltes emissores. El mateix Miki Núñez, un dels conductors d’Eufòria, es va fer el nom a Operación Triunfo, però a TV3 l’hem vist més treballant de presentador (Cover) o convidat (Persona infiltrada) que de cantant. El talent show és l’únic gènere musical existent en moltes televisions. Fer-te famoset en un d’ells —quinze minuts o quinze anys— pot permetre perpetuar-te en el gènere o assimilats, però no és clar que et consagri com a músic.

La segona. Per què, si hi ha un càsting per triar els concursants, no se’n fa un a la vista del públic per ser jurat? A Eufòria hi ha, per exemple, Elena Gadel, una excel·lent actriu i cantant (Com si fos ahir i musicals) sortida... d’Operación Triunfo. Pertany a la judicatura de TV3 perquè ha fet el mateix paper a Oh happy day i Cover. És qui emet judicis més tècnics, però, com els seus col·legues Marc Clotet i Lildami, per mantenir la gentilesa amb els concursants, cosa que cal agrair, no saben formular amb una mínima claredat els arguments de per què a un se l’expulsa. El clímax de les eliminacions va arribar quan un mateix concursant, la mateixa nit, va estar classificat-pendent d’expulsió-novament classificat per una combinació perversa de la successiva facultat de vot que tenen altres personatges del programa. Curiós l’àrbitre de segones veus que, aquest sí, fa anàlisis dels desafinaments. La mecànica inicial per a la tria definitiva dels concursants del programa va ser una altra incongruència. En lloc de fer-la al final de les actuacions, se n’expulsaven dos després que n’actuessin quatre. I així.... un quartet darrere l’altre, quan tots quatre podien ser molt bons o molt dolents.

Per acabar. El programa té un notable èxit d’audiència. Què vol dir això? ¿Que al públic li agrada la faramalla, potser, que envolta l’actuació dels concursants, o que l’audiència enyora, potser també, els programes musicals i prou?

Objectiu Paki és un talent show musical amb el mateix esquema. Un jurat i el vot popular van eliminant concursants gala rere gala. Però, mentre que TV3 ha venut Eufòria com un joiós dispendi, aquest és un programa que es fa amb quatre duros. L’han engegat la televisió cooperativa de Cardedeu, pionera de la televisió local (1980), i el centre juvenil Paki amb l’ajut de comerços de la zona. Més d’una concursant, perquè ja solament hi ha noies, encara no ha deixat l’edat escolar. Té un simpàtic aire casolà. És rudimentari no pas perquè no hi hagi idees. El que no hi ha és pressupost. Moltes concursants porten el vestit de gala de casa seva. Hi ha cordialitat entre concursants, que no s’enganyen sobre l’impacte de l’emissió, i un desinteressat amor a la música que el fa entranyable. Òbviament el jurat, embadalit amb totes les concursants, és incapaç de donar arguments consistents sobre les seves decisions.