Clamídia

Dimarts vaig anar al CAP per fer-me una prova de clamídia. No en tenia cap símptoma, però algú amb qui vaig compartir el llit fa mesos em va avisar que l’havia tinguda i que podia ser el meu cas. M’havia de fer unes proves, i dins d’un despatx m’esperaven un home jove i una dona de mitjana edat.

Quan vaig entrar, el noi em va preguntar quin era el meu gènere. Vaig respondre que soc una dona. Em va preguntar “cis o trans?”, vaig reaccionar tard, va insistir “tens vagina?” i vaig dir que sí. Se’l veia molt satisfet. Per fi ajudo la meva comunitat, pensava, per fi puc contribuir a la prevenció de les malalties de transmissió sexual entres els homes gais i les dones transsexuals. Ho duia escrit al front i la dona del costat, més gran que ell, s’ho prenia amb paciència. Em va passar pel cap respondre-li “a tu què et sembla?”, però no vaig voler ofendre’l ni ofendre les dones trans absents. Segur que als homes no els pregunta si tenen penis, això també se’m va acudir, però la veritat és que no en tinc cap prova. Potser quan veu un home fet i dret també té la valentia de preguntar-li si té vagina.

La cita mèdica va prosseguir com cal, amb preguntes incòmodes però imprescindibles sobre la vida se­xual de qualsevol persona que vulgui saber si té clamídia. Després l’home i la dona van dir-me que havia d’introduir-me un palet de cotó a la gola i un altre a la vagina i sucar cada palet en un líquid diferent, i el noi (d’aquí, blanc, sense cap deix estranger) era incapaç de donar-me les instruccions en català. Vaig concedir-li canviar de llengua per donar-me les instruccions, vaig seguir-les i, poques hores més tard, tenia els resultats negatius al meu telèfon mòbil. No tinc cap queixa del servei de salut pública perquè van ser eficaços i fan el que poden amb el poc que tenen.

Quan vaig sortir del CAP vaig dir-me no t’hi capfiquis. T’han minoritzat com a dona cis, i aquesta minorització te l’han fet per deferència al col·lectiu de facto minoritari, que són les dones trans. T’han fet posar en dubte la teva pròpia condició més òbvia i majoritària, la que no t’has plantejat mai: la de dona. La minorització que t’han atribuït és un artifici. Preguntar a una dona nascuda dona pel seu gènere és equiparable a la manera que tenen els gitanos de referir-se a tothom qui no és ells: paios. Això me’ls ha fet sempre encantadors, aquest posar la resta del món al mateix sac; ser paio és ser blanc, ser negre, ser estranger? És totes aquestes coses i cap, ser paio és no ser gitano, la negació de la gitanitat. Ser una dona cis és no ser una dona trans, i segueix la mateixa lògica d’englobar la majoria i posar-los un nom específic.

Aquell home creu en el que fa, diagnosticar les malalties sexuals ordinàries, i vol actuar amb la idea que ell té de justícia, la mena de justícia que el preocupa. Però no té en compte que la persona que té davant, jo, no té res a veure amb l’usuari que ell vol atendre. No soc cap dona trans a la seva llista de bones obres del dia, només una dona corrent (o cis) que no té clamídia. Fer-me sentir que la meva identitat és un gènere al marge del que es veu en nom de les dissidències de gènere li sembla d’avantguarda, i en canvi no hauria preguntat a una dona trans si és un home: seria de mal gust, i això ho té tan clar ell com jo. No se m’escapa que la pregunta sobre el meu gènere sí que és nova: ha volgut posar una etiqueta allà on abans no n’hi havia cap, amb el confort que ens dona no haver-nos de sotmetre a cap etiqueta.

Com que la meva feminitat no és fràgil, no m’importa que la qüestionin. Sé que aquest noi va sortir de dintre d’algú com jo, i si per a ell és important preguntar-me si tinc vagina que ho faci. M’ha irritat una mica, però si això l’ajuda a anar a la feina amb fervor cada dia que em pregunti el que vulgui. Si ara és el torn de les dissidències de gènere que ho sigui. Tot i la molèstia inicial, a aquest noi el respecto perquè té una il·lusió i la compatibilitza amb la feina. Cadascú tenim les nostres utopies.