L’asturià i el negacionisme

La propera contesa electoral, la que convoca a triar nous ajuntaments i algunes comunitats autònomes, està fent venir salivera als glotòfobs. La possibilitat que en una d’aquestes comunitats autònomes, Astúries concretament, la qüestió de l’oficialitat de la llengua pròpia pugui centrar el debat polític ja ha tret la pols als dos grans arguments, les dues sonsònies de la lluita contra la diversitat lingüística a Espanya, malgrat que la-que-nos-dimos-entre-todos té un redactat bastant clar pel que fa al respecte a les diferents modalitats lingüístiques i a la possibilitat que una llengua pròpia pugui esdevenir igualment cooficial. En altres paraules, la Constitució és perfectament sobrera si del que es tracta és de defensar la lengua común.

Dèiem dels dos grans arguments. Un és justament el de la lengua común, estrany sintagma que alguns pronun­cien amb orgull malgrat les inquietants equivalències que connoten els similars raza común o patria común. Segons afirmen, amb el castellà en tenim ben bé prou pel que fa a drets lingüístics, i estendre el reconeixement a d’altres llengües només serveix perquè d’altres persones, per exemple els que parlen asturià, tinguin més drets que ells, cosa que trenca el principi d’igualtat. És el món al revés, el privilegiat usurpant el paper del desposseït i atraient, a través del victimisme, tots els focus dels mitjans afins. L’objectiu de la legislació lingüística no és donar més drets als que parlen més llengües, sinó donar els mateixos drets als ciutadans quan aquests s’expressen en la seva llengua pròpia; l’autèntica igualtat de drets lingüístics no prové del fet que tots parlem en castellà, sinó que tinguis el mateix tracte de l’administració parlis el que parlis. I si creus que l’altre és el privilegiat pel fet de parlar asturià, ningú t’impedeix aprendre’l, bé que a Catalunya han predicat el bilingüisme amb èxit.

I després hi ha un segon argument, que directament comporta la negació de l’Altre, la seva mera existència. La ridiculització per part d’aquell que sap que al darrere té cinc-cents milions de parlants. Es tracta de dir que l’asturià no és cap llengua, que no el parla ningú, que no se sent enlloc, que és un conjunt de parles sense entitat com a llengua que tal vegada algun dia van poblar les terres asturianes, però que se’n va perdre l’ús i el que avui s’està mirant d’estendre no és més que una invenció, un artefacte impostat. O una imposició totalitària, anant una miiiiica més enllà. És la vella estratègia del negacionisme, tan comuna avui en dia i que desarma la raó: mentre tu t’escarrasses a explicar que de fet la Terra no és plana, la corrua de personatges que defensen el contrari s’han endut tota l’atenció i han fet la bola de neu encara més grossa.

De llengües, que se sàpiga, només se n’ha inventat una, l’esperanto, empescada per l’oftalmòleg polonès Lud­wik Zamenjof, que va tenir un cert predicament entre moviments anarquistes i llibertaris de final del XIX i principi del XX. I encara hi ha qui la practica, però no es pot dir que gaudeixi de gran arrelament. A part d’això, les úniques convencions lingüístiques són els models estàndard i normatiu que les diverses llengües que han afrontat la normalitat a partir del segle XX han construït, justament, per tal de disposar d’un referent escrit comú i compartit. És el model composicional de la llengua catalana, o l’anomenat euskera batua del basc, una fórmula supradialectal que supera les diferències entre parles, facilita la intercomunicació i preserva la unitat de la llengua. Per descomptat és d’això, del que tenen por, d’una llengua cooficial que disposi d’un vehicle normatiu unitari que en permeti els intercanvis i en vehiculi tant la producció escrita com l’ensenyament, i qui sap si un cert orgull. Perquè sempre és millor relegar la diferència al terròs i a les demostracions de folklore.

Veus, el castellà no el va tenir mai, aquest problema de construir un model composicional “inventat”, de fet ni s’ho va plantejar; el seu mètode per disposar d’un referent escrit compartit és més senzill, propi de l’entrada en l’edat moderna, quan la consolidació dels estats nació va esperonar la burocràcia i va entronitzar una sola variant, l’espanyol de Castella, per sobre de les altres: el mer exercici del poder. Potser per això no s’entén que ara les coses funcionin d’una altra manera.