Raimon: “Ens hem adaptat al confort. Si tens alguna cosa no la vols perdre”

El cantautor obri el dimarts a Xàtiva el primer acte de la Fundació Raimon i Annalisa amb un encontre sobre Joan Fuster i està treballant en l’edició dels seus dietaris escrits als anys 80

Raimon no ha tornat a cantar i no s’ha plantejat si troba a faltar l’escenari.
Raimon no ha tornat a cantar i no s’ha plantejat si troba a faltar l’escenari.MASSIMILIANO MINOCRI
Paco Cerdà

Hui moria el dictador i acabava una llarga nit de quaranta anys. Raimon, un dels símbols de la resistència cultural en aquella grisor, un dels joves irats d’aquell temps, hui en té quasi 82. I el vent del temps l’ha reconvertit. Aquesta setmana estrena camí. La Fundació Raimon i Annalisa organitza la seua primera activitat. Unes «Converses sobre Joan Fuster» on dialogaran el propi Raimon, l’historiador Antoni Furió i el lingüista Josep Palomero. Serà a Xàtiva, allà on comença l’horta i acaba el secà.

PREGUNTA. El carrer Blanc. La Xàtiva de pobra i humil. Quin simbolisme té?

RESPOSTA. Ahí estan els orígens reals, la meua vida: el carrer Blanc, el taller d’ebanisteria del pare, l’àvia que tant em volia. Mai vaig deixar d’anar allí mentre vivia ma mare. És el territori de la infantesa.

P. I enyora aquell món, aquell temps?

R. Enyorar el temps de postguerra, no. Mon pare, que havia presidit el sindicat de la Fusta –i que era de la CNT– entrava i sortia de la presó perquè algun fill de puta el delatava. Això és el que vaig viure de menut. És cert que jugàvem al carrer i que una antiga monja –donya Nieves– ens donava classes als cagons i m’ensenyà a llegir als sis anys... Però també fou un temps de delators. Gent que et delatava encara que fora amb falses acusacions. Al meu carrer hi havia un. I a casa ens deien que no jugàrem amb els seus fills.

P. Ara torna a Xàtiva. Potser el darrer viatge: el del seu llegat. Què espera de la Fundació Raimon i Annalisa?

R. Volem deixar constància d’uns fets i d’una història que pot tenir interés per a la població de Xàtiva. Que tot allò que hem fet i tenim –discos, llibres, pintures, obres d’art– vaja a parar a la Fundació.

P. I no vol que siga un mausoleu; vol que tinga vida.

R. Exacte. El projecte és que el monestir de Santa Clara de Xàtiva aculla un Centre Raimon d’Activitats Culturals: el CRAC. Perquè fomente activitats culturals, impartisca ensenyament artístic i musical, i mostre el llegat que donem. Potser nosaltres no ho veurem, perquè va per a llarg. Però la Fundació ja està en marxa.

P. I comença aquest dimarts a Xàtiva amb un acte sobre Joan Fuster. Tota una declaració d’intencions.

R. Sí. Fuster és un autor imprescindible per a qualsevol persona culta de l’àmbit català. Un gran escriptor i un gran amic.

“No he tornat a cantar ni a tocar la guitarra. La pandèmia ho va capgirar tot. I cinc anys després ja en tens cinc més”

P. Què li interessa més de Joan Fuster avui?

R. Als aforismes sempre trobe coses diferents. A Nosaltres, els valencians hi torno de tant en tant. És curiós, perquè la polèmica d’aquell llibre no es va suscitar fins que va publicar en castellà El País Valenciano i començà la dreta a cagar-se en ell. La dreta post-franquista només ha sabut prohibir i empresonar a gent.

P. Fuster ens va previndre front als fanatismes i els prejudicis.

R. I tant!

P. Mal temps per al seu credo.

R. Sempre serà mal temps per al que demana Fuster. Perquè Fuster és molt exigent, i la societat no ha sigut mai tan exigent com ell volia. Les bones idees costen molt en fer-se presents.

P. Què pensaria hui Fuster de la seua terra i de la seua llengua?

R. Hauríem de parlar-ho amb ell... Però Fuster tenia una virtut: no es quedava quiet. El seu pensament evolucionava i es corregia a si mateix, si calia. No es creia en possessió de cap evangeli.

P. Entre els seus deixebles hi ha massa “evangelistes”?

R. No t’ho sabria dir. Però deixebles reals en té pocs.

P. A Fuster li agradaven les paradoxes. Diu en una: “La gran felicitat del burgès és que és burgès sense adonar-se’n”.

R. Clar, perquè així no té remordiments.

P. Exacte! ¿I vosté pensa si l’edat, el pas del temps o la posició social l’han pogut aburgesar? Cosa que seria natural...

R. No tinc eixa impressió per tot allò que he fet i per la gran quantitat de prohibicions i d’obstacles que m’han posat en la vida. Intentem viure el millor possible dins de les nostres possibilitats, però aburgesar-nos, no. He cantat debades per a una quantitat de gent que no et pots ni imaginar!

P. En què és rebel hui?

R. Em rebel·laria contra l’edat, si pogués! En això no he canviat. La rebel·lia forma part de la meua manera de ser i de viure. I això morirà amb mi.

P. I del present, què el mou al crit?

R. La divisió. Creure que el desig és immediatament realitzable. Que el desig és suficient per superar totes les circumstàncies i transformar la societat. No: no hi ha prou amb el desig. Això porta a l’equivocació i la frustració. El camí per complir un desig col·lectiu sempre és llarg i difícil.

P. Va dir Josep Pla que era vostè el gran poeta del país.

R. Exagerat!

P. En prosa ha conreat una obra, diguem-ne, secreta: els seus dietaris. Va a editar-los? Tinc entés que està treballant en ells.

R. Sí, estic treballant en els dietaris entre l’any 80 i l’any 90. Aleshores sortíem de la dictadura i pensava que calia una nova societat. Una societat distinta de la dels Suárez i els Abril Martorells. Vaig escriure durant aquella dècada amb constància. Ara estem mirant què hi ha d’aprofitable en tot allò. Estem passant-los a màquina. I quan ho tinga més clar, veurem què hi fem.

P. Han passat cinc anys des de l’adéu. Ha tornat a tocar la guitarra?

R. No. La pandèmia ho va capgirar tot. Els projectes, les idees... I cinc anys després ja en tens cinc més.

P. I ha cantat, en aquests cinc anys?

R. No, no. No ho he fet.

P. Troba a faltar l’escenari?

R. No m’he parat a pensar-ho... Però hi havia un punt final i s’ha acabat.

P. Amb la que està caient i les incerteses, creu que la nostàlgia li està menjant terreny a la utopia?

R. Sí: avui és menor la confiança en el futur que quan jo era jove. Hi ha hagut una adaptació al confort. Abans venies d’un no-res i la lluita era clara. Ara, quan tens alguna cosa, no la vols perdre.

P. Una curiositat: Què se’n va fer d’aquell amic asturià que conduïa la Vespa en el mític viatge del 59 on vosté va concebre “Al vent”?

R. El vaig tornar a veure al cap de 25 o 30 anys, a Astúries. I ja no l’he vist més.

P. Com li deien?

R. Andrés Mori. No sé si estarà viu...

P. Una altra curiositat: Quines tres cançons seues salvarà el pas del temps?

R. Ni ho podem saber ni em preocupa. Jo ja estaré al cel. Perquè jo pense anar al cel, eh?

P. Ha fet mèrits?

R. Clar! Per exemple: les entrevistes llargues tenen molt de mèrit!

P. Doncs acabem, així no ens tiraran del cel ni a vosté ni a mi. Seria bonic, per a sa mare, veure que ha complit la vella promesa. Que torna a Xàtiva, prop del carrer Blanc.

R. I tant que sí, i tant que sí!

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS