Les 12 campanades del 2011

Esperàvem que després de la tempesta arribaria la calma, però aquest any ha estat l'any de totes les pors. En temps de torbació, no feu mudança, diu el principi jesuític. Hem fet totes les mudances. El 2011 va arrencar amb un nou i flamant Govern de CiU; les eleccions municipals van escombrar el PSC del mapa polític, fins i tot la plaça barcelonina va caure en mans convergents. Tot girava a favor del nacionalisme conservador. Tot excepte el factor blau. L'aclaparadora victòria del Partit Popular a les generals va posar en evidència el que des de CiU no es volia veure: la clau per governar la tenia el PP i Alicia Sánchez Camacho no estava disposada que s'obviés això.

Fins aleshores, el Govern català s'embrancava en peculiars treballs d'Hèrcules: el conseller Andreu Mas-Colell intentant quadrar el pressupost; el titular de Sanitat, Boi Ruiz, amb les tisores pels hospitals, i així en tot l'Executiu, per no citar els ajuntaments amb els comptes buits.

Tant de soroll va produir alguns estralls, principalment en el que fa referència al que es coneix com a ordre públic, protagonitzats per dos inesperats intèrprets: per un costat els indignats, un moviment heterogeni fill de molts pares, però bàsicament de l'atipament amb la irresponsabilitat d'una classe política tancada en si mateixa i aparentment coberta de tota mena de privilegis. Van ocupar la plaça de Catalunya, van ser desallotjats a cops de porra per ordre de l'inefable conseller d'Interior Felip Puig ?que es va deixar retratar brandant un bat de beisbol?, li van respondre intentant impedir l'entrada dels diputats al Parlament, fins al punt que el president i uns altres més van haver d'accedir-hi en helicòpter i aquest va manar entrar als mossos a la Ciutat de la Justícia i guanyar-se les ires dels jutges. Entre tant d'enrenou, dues bones notícies: Barcelona va guanyar la seu del Congrés Mundial del mòbil i, a més, el Barça de Pep Guardiola no podia fallar: cinc títols, incloses diverses victòries sobre el Madrid.