De 'Pa negre' al CCCB

D'aquí a uns mesos, a Hollywood, se sentirà parlar en català quan s'anunciïn les pel·lícules que opten per a l'Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera. Pa negre, el film d'Agustí Villaronga, narra de manera brillant una història local amb un llenguatge universal; no reclama cap pàtria i continuaria sent una excel·lent pel·lícula si s'hagués rodat en bretó.

Pa negre no és un mèrit de la política cultural del Govern de CiU, que es va estrenar precisament ara fa un any. Sí que ho és, però, la manera com va gestionar la fi de la guerra del cinema contra les grans productores nord-americanes en què s'havia ficat de quatre potes el tripartit. Tant el titular de Cultura, Ferran Mascarell, com el director de l'ICIC, Fèlix Riera, van assumir el que es coneix com el principi de la realitat i van negociar en base a aquesta premissa.

Fins a l'estiu, el nou Govern —absorbit per la gestió del deute— semblava instal·lar-se en un cert rigor, com a mínim en el terreny de la cultura, i més concretament en el dels equipaments culturals, tan sovint objecte de desig per part dels qui menys capacitats estan per dirigir-los. El despropòsit de la gestió de la sortida de Josep Ramoneda del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i l'improvisat i inquietant procés d'elecció del successor, ens ha tornat la cara més grotesca de la política de poble.

Una vella frase apòcrifa atribuïda a Jordi Pujol definia el CCCB con "aquell lloc amb moltes ces on cap vol dir Catalunya". El nacionalisme conservador —i també el republicà— ha estat sempre bàsicament d'acord amb aquesta apreciació, que no és res més que una arma llancívola contra el suposat cosmopolitisme d'aquesta institució, amb un prestigi reconegut arreu del món i en els nivells acadèmics més alts. Per a un sector poderós de CiU, els ja no tan joves llops de l'entorn d'Agustí Colominas i la Fundació Cat-Dem, era la peça per cobrar, aquella que visualitzaria el canvi en la política cultural. A Ramoneda li va arribar el cessament de cop i volta, per part del president de la Diputació, un polític que no havia trepitjat mai l'espai del carrer Montalegre, però que tenia aquesta facultat. Primer va sorgir el nom del periodista Francesc Marc Álvaro per substituir-lo, cosa que ell mateix es va encarregar de desmentir. Des de l'entorn de Jordi Pujol, se li va oferir al professor d'Esade Ángel Castiñeira, però, tal com va explicar Colominas, Castiñeira representa el pujolisme, mentre que el finalment escollit, el també periodista Marçal Sintes, amb un currículum que amb prou feines omple dues línies, representa la generació 2.0, "el masisme". Em demano si Artur Mas té realment necessitat de tals masistes.