El teatre aguanta la crisi

Moltes notícies i canvis aquest any que acaba. La tornada de Lluís Pasqual, substituint Àlex Rigola, a la direcció del Teatre Lliure, la campanada òbvia, amb tota l'emoció i les expectatives (i recels) que ha produït. El relleu també de Calixto Bieito per Julio Manrique al Romea, i l'assumpció del primer del Barcelona Internacional Teatre, la plataforma internacional de Focus. El fitxatge d'un nou director també al Festival Grec, Ramon Simó, que substitueix Ricardo Szwarcer, un home que deixa un gran record i que ha demostrat que bé que fa aquesta ciutat quan aposta pel cosmopolitisme. O la inauguració a Perpinyà del Théâtre de l'Archipiel, que dirigeix el català Domènec Reixach i que constitueix la pota francesa de l'ambiciós projecte d'Escena Catalana Transfronterera en associació amb El Canal-Centre d'Arts Escèniques de Salt-Girona. També ha estat l'any de la desaparició de l'estimat Jordi Dauder, del desembarcament d'Els Miserables, de la inauguració de nous espais com La Seca-Espai Brossa o el teatre del CCCB, i de la presentació del projecte de futur de la Sala Beckett.

Però el més important és que malgrat tot el que està caient i que el sector pateix com tots i fins i tot més per la precarietat essencial d'un treball, l'artístic, sotmès i sensible a més com pocs als estats d'ànim de la societat, el més important, sens dubte, és que el teatre aguanta la crisi. Aquesta és, de fet, la gran campanada. Problemes, restriccions, ajustos, reduccions, retallades evidentment en la producció, en les ajudes, molts actors i especialment ballarins —en aquest país, la professió sempre més fràgil i apurada del sector— s'ho estan passant molt malament. Però, tot i això, el públic hi continua sent, hi segueix anant amb una fidelitat sorprenent en aquests temps de penúria i dificultats. Les estadístiques, a falta de veure com ha estat el tram final de l'any, han anat mostrant que els espectadors han continuat anant al teatre, consumint aquest bé incopsable, que té una qualitat gairebé espiritual (i potser és aquí el seu secret: el consol, el refugi que ofereix). Per mantenir engreixat aquest consum, els responsables de crear, de produir i de programar se les veuen de tots colors, i en aquest sentit, un altre fenomen que s'ha pogut observar és la solidaritat. Món natural d'individualismes i orgulls, el teatre està demostrant un sentit particular de la responsabilitat que s'expressa en la col·laboració a tota ultrança.