Una estàtua deslocalitzada

Pot sonar estrany, però al 1835 hi havia cinc estàtues civils públiques a tota Espanya. Dues a Madrid -la Cibeles i el Neptuno-, una al País Basc -Elcano, a Guetaria-, i dues més a Barcelona. Una d'aquestes dues estàtues barcelonines encara es conserva. És l'estàtua d'Hèrcules, un monument provincià, de província de sèrie B, que explica una ciutat reduïda des del segle XVIII a ser capital de província. L'altra estàtua barcelonina ja no existeix. Només se sap que era una estàtua a Ferran VII, que era de bronze i que va desaparèixer en una revolta ciutadana. Era una superproducció, feta per l'artista Pierre Joseph Chardigny, al 1831. Aquesta estàtua, com la d'Hèrcules, explica també la natura de la ciutat en un temps donat. Una ciutat que, precisament al 1835, va canviar completament de natura. Per fer-ho, va caler fer servir aquesta estàtua.

Tot va començar al 1835 en una cursa de toros. Barcelona tenia plaça de toros des d'un any abans. Era una de les conseqüències de la guerra civil entre carlins i liberals, que va començar després de la mort de Ferran VII, al 1833. Els toros eren un símbol liberal. Anar als toros era un acte polític al bell mig d'una guerra. I construir places de toros era una provocació liberal davant l'absolutisme. Com, de fet, ho va ser construir la plaça de toros d'Olot, la més antiga de tot l'Estat, en plena zona carlina.

Les curses de toros eren amb el teatre, el gran fet ciutadà de la ciutat, eren una barreja de ganes d'exercir l'oci -un nou costum-, i de ganes de mirar-se a la cara i veure-hi un projecte polític, que estava en guerra i que no tenia la victòria garantida. Les curses eren, possiblement, encara més coses, com va quedar clar la tarda del 25 de juliol de 1835. Aquell dia hi havia festa taurina. Per celebrar l'aniversari de la nena Isabel II. La cursa, però, va anar malament. Els toros eren poc braus. L'afició barcelonina va començar a escridassar els toros, després el toreros i, després, no va parar d'escridassar conceptes paulatinament més amplis. Va calar foc a la plaça, va matar els toros i va començar a marxar sobre Barcelona -la plaça, el Torin, estava a la Barceloneta, fins que va ser cremada, definitivament, a l'última Guerra Civil-, una ciutat encara emmurallada. Pel camí, la ciutadania anava cridant "El bou gros!, El bou gros!", en el que tal vegada era l'ordre del dia: anar fins a Capitania General i fer-li al General Llaurer, el bou gros, el que ja havien fet amb els toros mansos de la plaça. Pel camí s'hi va anar afegint cada cop més i més persones. En arribar a Capitania descobreixen que el Capità General ha sortit de la ciutat. Els manifestants ajornen el seu projecte de torejar el bou gros i fan una cosa mai vista. Comencen a cremar convents, en el que és l'inici d'una tradició en la que Barcelona brillarà en breu amb llum pròpia un segle després, al 1909. Aquesta crema de convents de 1835 és, però, fonamental en la història de Barcelona: amb els solars guanyats amb aquests incendis, Barcelona, una ciutat atapeïda, sense sòl per construir, construeix els primers teatres sense llicència reial de la ciutat, i inaugura, amb teatres liberals i radicals, com ho és en aquests moments el Liceu, una tradició teatral nova i diferent arreu de l'Estat. Els aldarulls van durar dies. Un jove milicià nacional anomenat Ildefons Cerdà en fou testimoni. I va augmentar en intensitat quan arriba a la ciutat el general Bassa, delegat del general Llaurer i iniciador, al seu torn, d'una altra dilatada tradició barcelonina. És el primer militar que mana utilitzar l'artilleria contra la població civil. Ho fa per dispersar una manifestació que, efectivament, queda dispersada. Però que torna a formar-se a la Plaça Palau. La Plaça Palau era, en aquests moments, el cervell de la bèstia, la congregació del poder. Allà, a pocs metres del portal de mar i en pocs metres quadrats, hi havia l'Estat. És a dir, la duana, la policia, les autoritats civils i militars i una delegació del monestir de Montserrat. I, és clar, l'estàtua de Ferran VII.

El que passa a la Plaça Palau és un primer cop, una posada de llarg de la ciutat al segle XIX. Els manifestants entren al Palau, tiren quatre trets al general Bassa i el tiren després per una finestra. En aterrar, uns aficionats taurins el remolquen, com a un toro brau, fins a les Rambles. Allà el cremen. Com un víking. El combustible utilitzat són els arxius de la policia. Mentrestant, uns altres manifestants assalten la delegació del Monestir de Montserrat, i uns altres, finalment, tomben i destrossen l'estàtua de Ferran VII.

Els liberals, fins i tot els liberals radicals, no entenen el que passa. A la nit, ho comencen a entendre. Uns manifestants cremen la fàbrica Bonaplata, el primer vapor de la ciutat i d'Espanya. A Barcelona, per primer cop, s'ha atacat, en el mateix motí, l'Església -els convents, la delegació de Montserrat-, l'Estat -amb un general mort i una comissaria cremada-, els fabricants -amb la crema d'un vapor pertanyent a un oficial de la milícia nacional, liberal- i, per si no havia quedat clar, la monarquia -amb l'enderrocament de l'estàtua del rei-. Aquest mateix any, una mica abans, però, s'havia estrenat l'obra Soy un bullanguero, en la qual, per primer cop a la ciutat, un personatge teatral deia a un altre: "soy anarquista". Aquest mateix any, el grup de Narcís Monturiol publicava al diari El Vapor els primers articles cabetians, tal vegada el corrent més anti-autoritari i llibertari del socialisme utòpic. Al 1835, després d'una cursa de toros, Barcelona es mirava a la cara i veia el seu anti-estatalisme, iniciava el que serà la seva tradició política més antiga, que modularà la seva història al segle XIX i començament del XX.

Què ens queda de tot això? Possiblement l'estàtua. Una estàtua de la qual no se sabia res després de la seva violació. I que ara, per qui vulgui veure-la, sabem que és a Sevilla, al Convento de Santa Clara. Sense mans, amb el nas de boxejador que tenen els reis de bronze quan cauen al terra. La història és curiosa. Un cop tornat l'ordre a la ciutat, la ciutat li va regalar l'estàtua a qui va considerar que era el seu legítim propietari. L'esposa del rei. Maria Cristina s'exiliarà, precisament, des d'aquesta ciutat, al 1840. En marxar, s'emporta a la maleta aquesta estàtua. Com que la cosa fa nosa, l'acabarà regalant a Napoleó III. I aquest, a la seva segona filla, Maria Luisa Fernanda, que després de casar-se es va instal·lar a Sevilla. Allà va portar l'estàtua, i la va ubicar en uns jardins privats. Ara pertany a Patrimonio Nacional. Tal vegada hauria de pertànyer a la ciutat que la va fer servir per formular-se.