"Vam acollir els refugiats com si fossin gent nostra"

Jo només era la mà que escrivia, no tinc cap mèrit". Així d'humil es mostra Thomas Faitg, redactor de l'informe que l'Ajuntament rossellonès de Prats de Molló va decidir escriure sobre l'èxode republicà en aquest petit poble fronterer per on van passar uns 100.000 exiliats que fugien de les tropes franquistes l'hivern de l'any 1939. Llavors tenia 17 anys i unes cames àgils per anar a muntanya a ajudar a baixar maletes i confortar els nens i les dones que s'hi amuntegaven exhausts als colls d'Ares, Pregon i Siern. Ara ja no camina gaire, però convida tothom a fer la ruta de la retirada, per guardar la memòria d'aquells dies. Set setmanes duríssimes que van posar a prova la humanitat i la solidaritat de tot un poble. "Vam fer tot el que es podia fer", resumeix. El document de Prats ha estat publicat per La Magrana amb pròleg de Llibert Tarragó, editor fill de pares catalans refugiats.

Pregunta. Us esperàveu l'arribada d'aquella allau humana?

Resposta. Uns dies abans de la retirada ens va venir a avisar un republicà, el capità Vallano, que havien d'evacuar els ferits i malalts de Molló i de Camprodon perquè hi havia el perill que Franco bombardegés els hospitals. Li van dir que no teníem lloc per posar-los, perquè a Prats no hi havia serveis sanitaris, només teníem dos metges. I de cop, no vam tenir més remei que acollir-los a tots: malalts, soldats, dones, nens, homes...

P. A Prats hi havia llavors uns 2.000 veïns. Com van reaccionar?

R. Amb molta humanitat. Ningú no els va preguntar si eren bons o dolents. Ens feien llàstima: mainada, dones amb nadons, ancians, mutilats. Tots patien i a tots els vam acollir com si fossin gent nostra. En arribar al poble rebien una beguda calenta i pa amb xocolata. Els veïns van pujar molts cops a la muntanya per ajudar-los a baixar les maletes i els carros. Jo vaig pujar vàries vegades i no oblidaré mai una família tan esgotada que es va negar a baixar al poble perquè ja no podia caminar. Van preferir passar la nit al ras sota un talús.

P. Un d'aquells veïns surt a la famosa fotografia de la nena mutilada al coll d'Ares.

R. És el meu padrí, en Thomas Coll. Li deien "cama de fusta" perquè estava amputat. Quan va sentir que hi havia nens mutilats a les muntanyes no va dubtar ni un segon a anar a buscar-los.

P. Com es van organitzar al poble, qui donava les instruccions?

R. La primera ajuda va venir de l'Ajuntament, de l'alcalde, Joseph Noëll. La intervenció oficial del Govern francès va trigar uns dies. Es van requisar aliments, pa i conserves. Els veïns van bullir patates i els carnissers van escorxar xais i bous que portaven els mateixos exiliats. I aquest també va ser un problema gros: a més de la gentada, van arribar milers de caps de bestiar de tota mena. Es va haver de requisar palla i fenc i mirar de lligar-los. Estàvem desbordats.

P. I on allotjaven la gent?

R. Els nens i les dones, a les escoles; els homes, allà on podien. Jo patia sobretot per les dones, algunes embarassades que van tenir la criatura allà mateix, en condicions ínfimes, sense higiene. Als soldats els van posar als camps dels voltants. Ells mateixos van fer-se les barraques. Constantment hi havia fogueres enceses, tot i que al febrer va fer bon temps. Però a finals de mes va nevar i la situació era desesperada. Es van habilitar fins i tot les esglésies per allotjar-los.

P. I el capellà va acceptar?

R. Estava espantat perquè hi havia rumors sobre els rojos, es deia que feien maldats als temples. Va donar permís a condició que no toquessin res i el comportament d'aquells soldats va ser exemplar durant els dies que van dormir a les esglésies i a les cases particulars.

P. Quanta gent va estar-s'hi a Prats al mateix temps?

R. Unes 40.000 persones. Les dones i els nens anaven marxant cap al Voló i Arlès. Però després van entrar els milicians i no va ser fins al 16 de març que es va fer l'evacuació general cap als camps d'Argelers i Barcarès.

P. Com es va mantenir l'ordre?

R. Els soldats havien de deixar les armes en entrar al poble. Recordo piles de revòlvers amuntegats, amb incrustacions de nacre. Per mantenir l'ordre hi havia una tropa de senegalesos i els refugiats es queixaven: "moros per davant, moros per darrere", deien fent referència a l'exèrcit marroquí de Franco.

P. Com era la relació entre els veïns i els refugiats?

R. Van sorgir amistats que encara es conserven. A casa del meu avi es van refugiar quatre catalans: Sebastià, Quim, Jaume i Joan. Dormien al terrat, protegits per fullaraques. En Quim m'escriu de tant en tant des d'Empúriabrava. Alguns van tornar quan van poder i fins i tot es van casar aquí a Prats.

P. Hi va haver gent que es va quedar per sempre, enterrada.

R. D'entre els malalts i els ferits van morir 36 persones. I tots van ser enterrats amb respecte. Encara és viu el fuster que va fer els taüts. Estan en una fossa comuna del cementiri, sota un monòlit de marbre i una bandera republicana. Crec que aquest episodi mostra el respecte de Prats per aquella gent.

P. Si hagués de posar un rostre a aquells dies, quin triaria?

R. Mai he pogut oblidar dues minyones catalanes a les que anava a veure a les escoles. Jo era jove, elles també, però no va arribar a passar res (riu), només parlàvem.