Narradores valencianes: el dèficit permanent

“El País Valencià no té actualment una novel·la pròpia”. La sentència, lapidària però certa, la signava Joan Fuster. Era el 1972 i el guru de Sueca planyia amargament una realitat incòmoda. El desert de narrativa valenciana del segle XX no era total, però quasi. Les temptatives d’Ernest Martínez Ferrando, Miquel Adlert, Beatriu Civera, Maria Ibars o Maria Beneyto havien sigut amables, però insuficients. El dèficit era clamorós. “Ni en castellà”, insistia Fuster. La novel·la valenciana era una dimissió reiterada.

Tot allò canvià. Arribaren els anys setanta, els Premis Octubre, la transició i l’Estatut i el valencià a les escoles i algunes revistes o suplements com aquest que lligen vostés ara mateix i tot allò que últimament sembla que va saltant pels aires. Els temps canviaren, doncs. A poc a poc deixàrem enrere el desert, i més tard també la batalla narrativa entre experimentació i realisme. Finalment, ens endinsàrem confortablement en un circuit literari menys dramàtic i més escolar. Les novel·les històriques acabaren calmant les aigües. Potser fins i tot massa. Un procés d’una certa normalització –certa i precària, com el temps ha sancionat– que acabà regalant-nos una nòmina reduïda de novel·listes d’elit: Mira, Domínguez, Baixauli, i fins i tot genuïnes vedets literàries com Ferran Torrent. Contra pronòstic, el País Valencià havia contestat Fuster en poc més d’un parell de dècades.

Però, i les dones? El cas de la “narrativa femenina” valenciana era –és– diferent. Tot i que encara hi ha detractors de l’etiqueta, l’especificació s’imposa. La imposa el medi, de fet. Deia Christiane Rochefort que “al cap i a la fi ens sentim diferents... no com a conseqüència de la nostra anatomia-destí, sinó a conseqüència de la nostra condició sociohistòrica”. Tenia raó. La narrativa catalana del segle XX ho demostra. Els personatges masculins i femenins creats per un home són d’una certa manera i dibuixen un cert món, els creats per una dona són d’una altra i dibuixen un altre món, amb unes sensibilitats, voluntats i implicacions diferents. Podem comprovar-ho, amb temps i ganes, a través de les pàgines de Víctor Català (Caterina Albert), Santiago Rusiñol, Maria Aurèlia Capmany o Llorenç Villalonga. La narrativa femenina, al capdavall, és.

O no és, com en el cas valencià. Almenys fins un cert punt. I és que la narrativa femenina en valencià s’ha repartit fins ara entre oportunitats perdudes i confirmacions discretes. D’excepcions, molt poques. Massa poques. Precisament enguany es compleixen quaranta anys d’un d’aquests oasis literaris: Matèria de Bretanya, la primera “novel·la” de Carmelina Sánchez Cutillas, que guanyà el Premi Andròmina de Narrativa en els Octubre del 1975. Les cometes són justificades, i és que la primera obra de l’autora, més que una novel·la, són unes memòries, uns retalls de nostàlgies farcits de petites metàfores i d’una ingenuïtat que no ho és, una evocació agredolça d’aquella Altea que ja no existia, un homenatge poètic al record com només hem vist en els versos de Vicent Andrés Estellés. Una obra potent que, per cert, seria única, perquè no en féu més.

En el fons, el drama de Matèria de Bretanya és aquest: després d’una aparició celebrada i d’uns primers anys de reedicions i lectures, l’obra caigué en un cert oblit i l’autora en un cert silenci. Ja no escrigué més. Potser començà massa tard, potser va dir el que havia de dir i prou... Hi ha moltes raons i ja les dirimiran els arqueòlegs del gremi. El cert és que la possible gran narradora valenciana de la segona meitat del segle XX no ho fou.

Després han vingut moltes altres temptatives. Déiem que la normalitat s’imposà, però en el cas de la narrativa femenina el balanç encara és decebedor. Hi ha novel·listes, hi ha novel·les esparses, però el País Valencià no té actualment novel·la femenina pròpia. Provocació? Després d’aquella esperançadora i notable Júlia, amb un personatge voluble i potent perdut en l’Alcoi del XIX, la producció industrial de narrativa que fa Isabel-Clara Simó des de Barcelona s’ha fet cada dia més regular i més llunyana. Altres novel·listes han construït una carrera igualment sostinguda, sòlida i encomiable, amb premis i publicacions, però sense focs artificials, com Esperança Camps, menorquina abraçada per València.

Hi ha trets en l’aire, aïllats i contundents, com Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart, la bona novel·la que guanyà l’Andròmina el 2010, o Llanceu la creu, la primera obra de Carme Manuel. Hi ha indicis joves, com Núria Cadenes, també valenciana d’adopció, que ha treballat gèneres diversos, entre aquests un interessant llibre de contes, AZ, o l’última a arribar, Anna Moner, amb dues novel·les de pilot automàtic, Les mans de la deixebla i El retorn de l’hongarès. N’hi ha d’altres. Quaranta anys després, però, Matèria de Bretanya continua sent la millor novel·la en valencià escrita per una dona al País Valencià. I no és una novel·la. És un símptoma. Així estan les coses. El dèficit és permanent i incòmode, no cal dir-ho. Podem constatar-ho o bé, més tranquil·lament, mirar cap a una altra banda i continuar celebrant asèptics jocs florals entre somriures. Vostés em perdonaran el dilema.