Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Marginalia

Eloqüència i política

Sembla que s’han acabat els temps en què l’eloqüència era l’aliada imprescindible de la política.

Bust de Ciceró.
Bust de Ciceró.

Sembla que s’han acabat els temps en què l’eloqüència era l’aliada imprescindible de la política. Encara al parlament espanyol, durant tot el segle XIX, els polítics parlaven una llengua ben construïda, ponderada, musical i tot, com s’exigeix a l’oratòria de patent. Eren deixebles del parlamentarisme de tota la vida —encara que Europa va passar segles sense parlaments pròpiament dits—, i, tirant enrere, aquesta eficàcia era un ressò del prestigi de l’eloqüència a la República de Roma. Allà, a la Roma republicana en especial, era cosa inconcebible que un “parlamentari” —els magistrats, els senadors, els advocats, etcètera, que actuaven com a tal cosa en representació del poble— no tingués un domini absolut de la llengua llatina, farcida de tant en tant, mai en excés!, amb alguna referència a la llengua i la cultura gregues: parlaven més bé que ningú, i aquesta tècnica els convertia, immediatament, en ciutadans de primera classe. Entre tots els oradors que va donar la República, no hi ha dubte que Ciceró n’és el més gran representant. Per sort, molts dels seus discursos, cartes i llibres sencers han pervingut, una colla com a palimpsest, és a dir, una escriptura que s’arriba a llegir en un pergamí, després d’haver estat esborrada amb lleixius per fer servei a un altre autor que hi escriu, damunt, una altra cosa.

Dignitas i humanitas es troben, a Ciceró, legitimades per meres raons d’estil, amb el benentès que, a Roma, la gent no solia obrir la boca en públic ni per dir ximpleries —com passa avui a molts parlaments de les penínsules itàlica o hispànica— ni per enredar el personal amb arguments fal·laços: la força dels discursos ciceronians resideix en el doble fet, entreviat, d’un alt sentit de responsabilitat política al servei de la pàtria i d’una moralitat escrupolosa. El bell estil de Ciceró —que de vegades sona com una simfonia de Haydn, de vegades fins i tot com una, més arrauxada, de Beethoven— només és una ombra i una correspondència natural de virtuts que van molt més enllà de l’oratòria.

Ara ens arriba, en magnífica edició i traduccions de Xavier Espluga, Noemí Moncunill i Joan Bellés, el volum XVI, llargament esperat, dels Discursos de Ciceró, tot plegat sota l’empara, l’entusiasme i la saviesa de Raül Garrigasait, actual director de la Col·lecció Bernat Metge: Barcelona, 2013. El llibre conté el famós Pro L. Cornelio Balbo, entre nosaltres el Pro Balb, discurs llegit o narrat per Ciceró arran de la denúncia que van fer contra Balb —al temps de les greus dissensions dels últims anys de la República, com es veuria no gaire més tard— perquè havia accedit fraudulentament a la ciutadania romana, quan, de fet, Pompeu es va basar, per concedir-li-la, en la llei Gèl·lia Cornèlia de l’any 72. No era com ara, que Andorra a banda, tothom esdevé ciutadà d’un estat per raons de mèrit molt escàs; a Roma només s’hi accedia per haver prestat grans favors a la República —després a l’Imperi— d’ordre militar i, en segon terme, econòmic.

Ciceró defensa en aquest discurs la legitimitat d’aquesta ciutadania de Balb, que era de Gades (Cadis) i havia servit a Roma, exemplarment, al costat dels optimates, arran de la dita “guerra sertoriana” (anys 83-72; de Sertori, amic de Màrius), que, per cert, als romans els va costar molt de guanyar a causa de la tàctica de guerrilles dels populares i els natius, tàctica militar que a la Hispània Citerior encara va resultar molt eficaç durant les guerres carlistes.

No va ser empresa fàcil per a Ciceró defensar Balb contra els seus acusadors davant els magistrats de Roma, perquè Balb era massa amic de Cèsar —i, doncs, tenia tants enemics com aquest dins la República— i perquè, comptat i debatut, només era un “provincià insignificant” de la Hispània Ulterior, com ja he dit. Però se’n va sortir. Balb, a més de pagar els honoraris a Ciceró, va determinar que, a la seva mort —va arribar a ser immensament ric— es donessin 25 denaris a tots i cada un dels ciutadans de Roma. Això indica, jo diria, que se l’estimava de bo de bo, o que no desitjava ser l’home més ric del cementiri.