Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

Rars, moderns i revoltats

La generació valenciana dels 70, protagonista de l’exposició ‘La revolta poètica 1964-1982’, una revisió dels moviments i les utopies del franquisme a l’Estat de les autonomies

Marc Granell i Josep Piera en La Drova als anys 70.
Marc Granell i Josep Piera en La Drova als anys 70.

El 1973 l’editorial Tres i Quatre convocava la primera edició del Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés. El poeta Joan Navarro, amb l’obra Grills esmolen ganivets a trenc de por, fou el guanyador de la vetllada. Ara, al cap de quaranta anys, una exposició, La revolta poètica 1964-1982, reconstrueix aquells anys d’agitació creativa que van permetre una porositat i una interferència creatives en tot l’àmbit lingüístic com no havia passat mai. “Va ser un intercanvi d’experiències estètiques i culturals que mai més s’ha tornat a repetir”, diu Joan Navarro. La poesia, com reflecteix l’exposició, formarà part d’un paisatge excitat en què es coïen tota classe d’utopies, de llenguatges nous i de desitjos de transformacions socials que començaven a obrir escletxes en el franquisme. “Va ser un període de trencament i d’efervescència cultural i política, que va començar al final dels seixanta i el començament dels setanta, i la poesia hi va exercir un paper important”, diu Marc Granell. Com altres joves poetes valencians, Granell va participar en aquest impuls de mudança i ruptura que es projectà sobre el mapa cultural. “Va suposar un canvi d’actitud i un esforç important per a incorporar el país a una modernitat que donara oxigen a un ambient cultural resclosit i estantís”.

L’exposició La revolta poètica, que ara es pot veure al Centre Arts Santa Mònica de Barcelona, remarca aquest protagonisme creatiu de la poesia i els poetes en la renovació cultural dels anys setanta. Comissariada per Vicenç Altaió i Julià Guillamon, la mostra visualitza les connexions amb les arts plàstiques, la musica pop i altres llenguatges emergents que cristal·litzaran en manifestacions reivindicatives, com ara el festival de poesia Gespa-Price (1975) al Campus de Bellaterra, on són convidats a participar poetes del País Valencià, com Lluís Alpera, Emili Rodríguez-Bernabeu, Joan Navarro i Salvador Jàfer.

La poesia formarà part d’un paisatge excitat en què es coïen tota classe d’utopies

Un any abans, l’antologia Carn fresca. Poesia valenciana jove (L’Estel) havia servit de presentació de la nova onada que incloïa noms com Josep Lluís Bonet, Joan Navarro, Josep Piera o Salvador Jàfer. Va ser un període clau per a entendre tot el que ha passat fins ara políticament, socialment i culturalment”, assenyala Jàfer. “En aquells anys es van gestar moviments que, si bé eren encara marginals o incipients, van obrir les portes a noves maneres de fer i d'expressar-se”, comenta. “Molts de nosaltres érem conscients —continua Jàfer— que l'originalitat que poguérem aportar a la cultura universal l'havíem de fer des de la revolta de la creació pròpia. Independentment o conjuntament amb la militància política i reivindicativa pròpia del nostre àmbit cultural i nacional, volíem transmetre la força d'una represa de la tradició avantguardista poètica i artística, tant de la pròpiament catalana, Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Joan Brossa, Joan Miró, Antoni Tàpies, la Nova Cançó…, com de la cultura avantguardista europea i universal”.

Cartell del llibre 'L'ou de la gallina fosca', dissenyat per Josep Hortolà.
Cartell del llibre 'L'ou de la gallina fosca', dissenyat per Josep Hortolà.

“Crec que va ser un període irrepetible per moltes raons”, comenta Joan Navarro. “Una va ser que un bon grapat d’escriptors de tot l’àmbit lingüístic teníem el sentiment d’estar immersos en el mateix món nacional, en la mateixa cultura nacional”. Per a Salvador Jàfer ”reconéixer i proclamar la unitat cultural i lingüística era dreçar-se amb noves maneres de fer i de dir davant de la repressió, de l'opressió i de la indignitat que representaven el franquisme i el postfranquisme”. “Es parlava d’una cultura nacional i no regional, sense embuts”, afig Joan Navarro.

“Els anys 70 van ser fantàstics, en tant que van ser viscuts com una fantasia”, reflexiona l’escriptor i poeta Josep Piera, integrant d’aquella generació renovadora. “En la primera meitat la fantasia fou underground, ingènua, estimulant, avantguardista, surrealista, divertida i clandestina —tot era una ficció, o un noctàmbul somni llibertari—; en la segona meitat, després de l'agonia i de la mort sobtada del generalíssim, la política i les urgències del moment ho impregnaren tot”, diu Piera.” I afig: “I com que els somnis es feren diürns i aparentment possibles, va caldre activar-se i activar-los. Ho volíem tot "ara i ací", les utopies també”.

Sobre el paper de la poesia, Josep Piera fa els seus apunts crítics i vitals. “Per als uns, els més ideologitzats o polítics esquerranossos, va ser un florero en vers mentre no es va poder fer política; per als poetes joves va ser la millor manera de viure la nostra heterodòxia vital i estètica, i una companya fantàstica de tots els viatges existencials i imaginaris. La poesia la vivíem escrivint-la i l'escrivíem vivint-la. I la llengua, l'amant ideal”, diu Piera. Salvador Jàfer recorda alguns dels retrets contra ells. “Vam ser acusats de complicats, de rars, de minoritaris, de preocupació excessiva per les formes i pels més diversos jocs expressius, però en això raïa precisament la nostra proposta expressiva, que, en realitat, no era —en bastants aspectes— tan innovadora, sinó més aviat una posada al dia de la cultura artística del nostre país, interceptada per un llarg període repressiu i restrictiu”.

La mostra visualitza les connexions amb les arts plàstiques, la música pop i altres llenguatges emergents

La permeabilitat entre una banda de l’Ebre i l’altra possibilità que els joves poetes valencians feren acte de presència en alguns dels nous segells i referents del mapa editor, com ara Llibres del Mall, amb les seues distintives cobertes dissenyades per Tàpies i Viladecans. “L’arribada a València dels promotors, Ramon Balasch, Maria Mercè Marçal i Xavier Bru de Sala, fou per a tots nosaltres, a banda d’enfortiment de la nostra unitat lingüística, un estímul per al nostre treball”, diu Fina Cardona. Adolescent debutant amb el seu poemari Plouen pigues (Tres i Quatre), va formar part dels poetes que se sumaren al projecte creatiu. ”Tots hi estàvem implicats d’alguna manera, lluitant per la cultura, per la llengua, per la llibertat, en un territori dinàmic on ens movíem entre pintors, músics, dissenyadors, dibuixants de còmic, escriptors, arquitectes…”, recorda l’escriptora. “Era gent més gran i, és clar, això va suposar un bon aprenentatge, com ara estar matriculada en un màster que mai no acabava… Ho recorde com un club de gent diversa i amb idees; divertida i amb ganes de menjar-se i de canviar el món”.

Cartell del festival Gespa-Price.
Cartell del festival Gespa-Price.

Per a Salvador Jàfer “foren uns anys intensament creatius amb una certa projecció social a través dels recitals, les tertúlies i les trobades que anaven sorgint una mica a l’atzar”. I apunta: “Un factor que potser no s’ha destacat prou és la gran varietat i diversitat creativa que aportava cada poeta, cada pintor, cada music, cada creador individual”. “Es tractava —diu Marc Granell— d’ajudar a construir, pràcticament des del no-res —només existia Tres i Quatre com a editorial “solvent”—, els mecanismes de publicació, com ara revistes o col·leccions editorials, que feren possible la creació d’aqueix ‘món literari’ imprescindible perquè les noves veus que s’hi anaren incorporant ho feren ja en català”. “Tot això —continua Granell— en contacte, potser per primera vegada d’una manera conscient i constant, amb els poetes i escriptors del Principat i de les Illes, amb trobades, recitals i creació de plataformes com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”.

“Aquells anys els recorde joiosos, il·lusionats, excitants, lliures, és a dir, fantàstics”, fa memòria Josep Piera. “Es tractava de viure la vida poèticament, lliurement, arriscadament, perillosament, sense límits ni pors, com a poeta. I així va ser. Uns quants entraren en l'infern i es cremaren o se socarraren. Jo vaig trobar a la Drova el meu paradís particular, després vindria el viatge més enllà…”. Per a Joan Navarro el balanç destil·la un gust agredolç. “Havíem soterrat el Franco i no esperàvem que els estatuts d’autonomia escapçarien aquella unitat. Cosa que va ocórrer. L’espill es va trencar i ara el que resta és un bon sac de misèries regionals”.

“Si des del punt de vista polític pot dir-se que hem fracassat —reflexiona Marc Granell—, per comparació a allò que volíem aconseguir, des del punt de vista literari i socioliterari crec que aquella generació dels 70 ha reeixit plenament, malgrat totes les dificultats i tots els ets i uts que puguen posar-s’hi”. I Salvador Jàfer, a manera d’autoretrat, conclou: “Féiem el que sabíem, podíem, volíem; intentàvem obrir espais nous i respirar cadascú a la nostra manera. Vivíem, experimentàvem, somiàvem, i també fracassàvem sovint. Aquells grans somnis i aquells grans desencisos foren la base del que som o fem ara mateix, fins i tot del que no som o deixem de fer”.

La revolta poètica 1964-1982. Centre Arts Santa Mònica. Del 9 de maig al 15 de juny. Barcelona.