Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
NOTES DE CAMBRA

Molta Rodoreda

Els vestigis, l’empremta, els desastres de la guerra en la novel·la de l'escriptora

Molta Rodoreda

Tant fa si el convit ha sigut un èxit o no, l’aspecte de l’habitació on s’ha celebrat és, hores més tard, ja desapareguts els hostes, desolador. Desolador és un estadi després d’un partit important, l’interior d’un teatre en acabant d’una funció, el pati d’una escola sense criatures; desoladora és l’esplanada plena de gots de plàstic i de vòmits on s’ha fet un concert. Hi queden, només, els rastres, la presència de l’absència, i un silenci que esborrona. D’ací naix la força expressiva d’aquella novel·la que Mercè Rodoreda intitulà Quanta, quanta guerra. D’ací, i també, és clar, d’una prosa incisiva, suggeridora, obsessivament elaborada. Tan elaborada que pareix escrita sense esforç. “No sé escriure amb presses”, diu, en el pròleg, Rodoreda. “Com que sempre he tingut el cervell ennuvolat, les idees no se m’acuden de pressa; vénen, generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d’escriure i de llençar paper i paper a la santa paperera”. (Autors d’arreu del món, si us plau, augmenteu el protagonisme de la santa paperera —analògica o digital—, a fi de reduir el percentatge de “brolla” dels vostres textos!). El personatge principal de Quanta, quanta guerra és “un noi encara amb la llet als llavis”, a qui, com als poetes, “tot el que veiés el deixés sorprès”. El “noi” fuig de casa una matinada, mentre sa mare dorm, i es llança a vagabundejar pels camins. I què hi troba, per allà on va? La guerra, la Guerra d’Espanya. O, per a ser exactes, no és la guerra, allò que hi troba (de batalla, allò que se’n diu una batalla, no n’hi ha cap), sinó els vestigis, l’empremta, els desastres de la guerra. Un paisatge profundament desolador. “Quanta, quanta guerra és més aviat un enfilall de contes independents —o potser poemes en prosa—,” diu Joan Sales, el seu editor i alhora gran novel·lista, “i jo, que sóc un mal lector de contes, m’hi perdo”. Sales preferia un relat clàssic com La plaça del Diamant, per exemple. Tot i que més tard li escriuria, referint-se novament a Quanta, quanta guerra: “Després de l’esporgada que hi vau fer l’estiu passat, és un llibre meravellós, dotat d’una mena de seducció estranya com si tingués alguna cosa de màgic”. Santa, santa paperera! L’odissea d’aquell adolescent a través del paisatge i les persones desolats per la guerra, escrita amb una prosa depurada, té tota la força i la seducció d’un malson o d’una al·lucinació. I com un malson o una al·lucinació ens deixa, quan n’eixim, amb un regust semblant al de qui entra a una habitació on hi ha hagut un convit i ja no hi queda ningú: només els vestigis, la presència de l’absència, i un silenci que, a un individu amb un mínim de sensibilitat, l’esborrona. Encara més si el que s’ha produït abans que ell hi arribara era, no un convit, ni una funció de teatre, ni un partit, ni un concert, sinó una terrible massacre entre veïns.