Una literatura dempeus

No sé si és una cosa que passi a gaires més llocs del món amb aquesta intensitat furibunda amb què passa a Catalunya, això d’afirmar alegrement que vivim en un globus artístic punxat i que la massa del pensament que es produeix per aquestes contrades és una terra defec­tuosa i podrida.

Tan ardent és el veredicte i tan pessimista és l’anàlisi que a vegades es fa, que he arribat a llegir que la catalana és una literatura demolida (sic). La catalana actual, s’ha arribat a dir, és una literatura tan demolida com ho va ser la literatura dels anys de la persecució totalitària i de la censura franquista (i en aquells anys, per cert, també van emergir obres fulgurants i d’una intel·ligència abismal).

Que la cultura catalana es troba en un cul-de-sac és una cosa que es diu i que a Catalunya sura per l’aire

S’ha de ser molt apassionat per fer servir, justament, el verb demolir. S’ha de ser, també, una mica barroer i bastant poc precís. La catalana, segons aquest punt de vista, seria una literatura desfeta i una literatura les parts de la qual han anat caient successivament fins a escampar-se pel fang. Si així fos (i no ho crec), ho celebro: com més disgregat, més obert i més lliure; com més enfangat, més sobrevivent i divers; com més avall s’atreveixi a estampar-se, més raó donarem a Mahmud Darwix, que, a La Palestina com a metàfora, afirma que “aquesta obsessió de voler servir la causa patriòtica a través de la poesia és una cosa exagerada, innecessària, i que, de fet, no serveix ni al poeta ni a la causa”. On diu poesia, podem llegir literatura, art o pensament.

Dit això, crec que és igual, qui ho afirma, que la cultura catalana es troba, pobreta, en un cul-de-sac. És una cosa que es diu i que a Catalunya sura per l’aire. De variacions sobre un mateix tema se’n troben a tones repartides arreu: no hi ha crítica i la que hi ha no és prou lliure, no hi ha profunditat de pensament perquè es depèn patèticament de qui paga, els artistes creen amb una pistola al clatell i disposats a vendre’s l’ànima per mig plat de llenties i un gotet de vi ranci... Que això està més o menys instal·lat en determinats cercles d’anàlisi cultural i lingüística es veu fent un cop d’ull a les xarxes o parant l’orella al rum-rum cultural que no deu escoltar gairebé ningú (sort que a la gent li interessen més les obres concretes que els discursos dels intel·lectuals i els artistes, i sort que la ciutadania té molta més energia i és molt més optimista).

Si no t’agrada el que hi ha, l’únic que pots fer és posar-hi remei, eixamplar panorama i crear tot allò que trobes a faltar

S’ha escampat, per Catalunya, la idea segons la qual som un autèntic desastre que no estem al nivell de ves a saber quin barem i de ves a saber quina sofisticació de l’intel·lecte i la musa. Ens han maltractat tant, i això és una veritat com un temple, que ara a alguns els fa gràcia treure el fuet, vaticinar depressions i ordenar condemnes.

És una cosa, aquesta idea, que a mi em sembla tan estèril com estimulant. Aire fresc i una trampa. Soc així de contradictòria. Així de gran bluf. De postmoderna. Em sembla estèril i estimulant perquè depèn, com quasi tot, de com es faci i perquè depèn, en resum, de si la crítica prové de l’amor i de les ganes de mambo i que n’hi hagi per a tots, o si prové, en contra, del ressentiment, l’enveja i la ràbia.

Udolar de tristesa i recordar, per exemple, que a Catalunya hi ha molt poca filosofia contemporània traduïda (un Derrida, un Lévinas, alguna Arendt, cap Hersch...) em sembla una cosa estimulant i profundament necessària. Un crit d’alerta i el gest honest i valent de qui no es complau en orgulls patriòtics. Uns orgulls, els nacionals sense fre (n’hi ha que es controlen), que no sempre tenen a veure amb la defensa d’una cultura minoritzada i perseguida com ho és la catalana. Uns orgulls, els essencialistes tronats, que porten benes als ulls i que, paradoxalment, acaben enfonsant en l’oblit tot d’obres precioses i d’un humanisme brillant: Àngel Carmona, Dolors Orriols, Rodolf Llorenç i Jordana, Josep Robrenyo...

A diferència d’això, rebufar d’amargor i afirmar pel broc gros que Catalunya és patètica, que la cultura que es fa avui és molt sòrdida (aquest és un adjectiu que veig que provoca una gran admiració) i que la catalana és una literatura demolida, afirmar tot això em sembla una cosa estèril. Improductiva. M’ho sembla, en primer lloc, perquè és una afirmació objectivament falsa: de literatura n’hi ha molta i diversa i, per tant, aquí no s’ha enderrocat cap muntanya de llibres ni cap eixam d’idees ha estat engabiat. M’ho sembla, en segon lloc, perquè em fa l’efecte que els qui diuen això ho diuen només perquè l’art i la literatura que es fa no els agraden estèticament i perquè els trasbalsen ideològicament. Em sembla una cosa estèril i fruit d’obsessions de divan perquè trobo que, si no t’agrada el que hi ha, l’únic que pots fer és posar-hi remei, eixamplar panorama i crear tot allò que trobes a faltar. “És cosa fada el viure quan hom no s’arremanga”, deia Carner. En comptes de grunyir, potser és més senzill posar-te les piles i crear obres de la teva enrampada emocional i de la teva corda política. Entenc que la mandra bloqueja i que el bloqueig entristeix. El que no entenc ni comparteixo és que la paràlisi doni ales a la mala llet i a unes sentències catastròfiques que són una mentida de l’alçada d’un campanar.

Però afirmar que la catalana és una literatura demolida és, sobretot, una falta de respecte descomunal. Per molts motius, i en dic només un: una literatura, i això ho sap tothom, és també el mosaic de traduccions que la travessen. L’alè d’enllà. Les llengües nuades. Els batecs d’enjondre. L’estrangeria. Davant d’això, és difícil defensar que la literatura catalana és una literatura decadent o demolida tenint traductors actuals de l’altura de Pau Sabaté, Eloi Creus, Annie Bats, Joan Ferrerons, Anna Casasses, Arnau Barios, Xenia Dyakonova, Arnau Pons o Miquel Cabal. Aquesta gent ens han regalat en català Homer, Safo, Tsvietàieva, Kafka, Balzac, Proust, Puixkin, Txékhov, Bulgàkov, Celan, Dostoievski. I molt més. I alguns encara tenen la santíssima barra de dir que tot plegat és ridícul. Com si parlar de tot, d’altra banda, volgués dir alguna cosa.