L’escola sola no ho pot fer tot

Sembla que no enllestim mai, ara falta una cosa més, espera’t que ho acabem de lligar. Som davant d’una pugna fenomenal entre els tres poders de l’estat, dos dels quals (el legislatiu i l’executiu) estan descentralitzats i un tercer (el judicial) que no. El mateix Montesquieu se’n faria creus. El poder judicial sempre tindrà tots els trumfos perquè, al capdavall, la seva decisió última resulta inapel·lable, però des del legislatiu (atenció, elegit pel poble) sempre es poden tornar a repartir les cartes amb una baralla nova. I en pocs dies, just al límit del termini fixat per la darrera sentència del 25% de castellà, hem presenciat la bateria de mesures implementades pel legislatiu i l’executiu per fer-hi front: la llei del Parlament amb dos articles que regulen l’ús de les llengües a l’educació; el decret de la Generalitat que desplega la nova llei, i les instruccions d’Educació als centres per aplicar el nou decret. Sembla que, ara sí, s’ha parat finalment l’escut normatiu que ha d’aturar l’increment de castellà.

Que es tracta d’una resposta a la sentència del 25% és evident no tan sols perquè el context polític n’explica la relació (si no fos per la sentència i el termini comminatori no s’hauria arribat fins aquí), sinó perquè s’exclou explícitament que, en l’elaboració dels projectes lingüístics dels centres, s’apliquin percentatges de qualsevol mena (el decret estableix com a criteri bàsic “la inaplicació de paràmetres numèrics, proporcions o percentatges en l’ensenyament i ús de les llengües”), tot i obviar que, en qualsevol operació de repartiment, sempre es donen percentatges. I que es tracta d’una batalla entre poders ho trobem sobretot a la disposició addicional primera del decret, que bàsicament diu que no tan sols no tenim la intenció d’aplicar el 25% de castellà, sinó que en sis mesos pensem tirar enrere “les mesures singulars que s’hagin adoptat” fins ara. O sigui, desfer l’aplicació per ordre judicial del 25% en aquelles escoles on ja s’aplica a demanda de famílies concretes.

Continuem però sense saber què vol dir això que els projectes lingüístics dels centres s’han de fer amb criteris pedagògics i d’acord amb “la necessària anàlisi de l’entorn sociolingüístic dels centres, de l’entorn general i dels objectius de normalització lingüística”, perquè de la comprensió d’aquests principis depèn l’arquitectura de la nova normativa. O, dit d’una altra manera, ¿quin paper hem d’atorgar a l’escola en el conjunt de mesures de foment de la llengua i en la consecució d’un equilibri lingüístic venturós per al català? ¿L’escola ha de ser un reflex de l’entorn, i per exemple integrar la diversitat lingüística en barris especialment marcats pel multilingüisme, o bé ha de compensar aquesta diversitat i incidir encara més en el català precisament perquè en l’entorn hi és deficitari? ¿On és més lògic que es faci més castellà, en barris de l’àrea metropolitana on el català ronda el 15% entre els joves i on el docent trobarà més complicitats si canvia de llengua, o bé en una escola rural de la Catalunya inte­rior, on presumiblement tots els nens seran catalanoparlants?

Si aquesta és la lògica emanada del decret, si atribuïm a l’escola una funció correctora de les dinàmiques sociolingüístiques generals, estenguem-la generosament en altres àmbits perquè almenys no sigui només l’escola qui assumeixi la responsabilitat d’esmenar un entorn que no li és d’estricta competència. I de la mateixa manera que hi ha partits que avalen el fet que l’escola sigui en català perquè així els nens aprenen una llengua que no senten a casa, alhora haurien de demanar el mateix a empreses i sindicats per als centres de treball, que potser són l’únic lloc on els adults trobaran la llengua d’aquí. Es reclama a l’escola una funció que no pot fer en solitari. També empreses, sindicats, comerços i serveis públics haurien de tenir imperatius semblants, en lloc de ser els primers d’emmotllar-se a un entorn en el qual el català és cada cop més deficitari. Tenim oberta una finestra per aconseguir-ho, el Pacte Nacional per la Llengua. Que almenys la batalla per la llengua a l’escola serveixi d’alguna cosa.