Quinze dies pel 25%

L’Estat prendrà el 25% com una pica a Flandes per abastar el 50% tan bon punt la justícia resolgui el cas de Canet

Manifestació per la llengua.
Manifestació per la llengua.ALBERT GARCIA

De vegades l’autocensura t’imposa silencis per no dir sense embuts el que penses, allò que diries davant d’una colla de fidels i d’un etilisme suficient. És per això de les disculpes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) a causa de la tirallonga de faltes perpetrades en la darrera interlocutòria sobre el 25% de castellà a l’escola. Primer, per la sobergueria de fer-la en català quan tots sabem que les sentències en català ronden un miserable 7%; segon, per la falta de cura i la malaptesa de no poder escriure un document de força jurídica amb una qualitat que no passaria la selectivitat; i finalment, pel fet en si de demanar disculpes per un document que comporta un certificat de defunció. És com si Joseph Ignace Guillotin hagués demanat perdó perquè la fulla estava una mica bruta.

Sembla que ens trobem a la disjuntiva final, al caire de la desobediència, amb el focus posat sobre el conseller d’Educació Josep González-Cambray, que té quinze dies per donar instruccions clares a tots els centres escolars per fer complir la quota judicial del castellà, amb la consigna explícita que sigui en una de les matèries troncals, no fos cas que hi destinéssim l’educació física. El tribunal també s’ha encarregat d’aigualir els propòsits que tot plegat pogués ser regulat pels projectes lingüístics dels centres, que era la manera que el Departament d’Educació i els partits polítics que volien canviar la Llei de política lingüística tenien per fer-nos creure que blindaven la immersió. Per descomptat ja s’ha anunciat que s’hi presentarà recurs, a la interlocutòria, però caldria preguntar-se què hi guanyem apel·lant a la mateixa instància que t’ha condemnat.

No sé fins a quin punt s’ha banalitzat fins ara tot el que ha vingut des de l’àmbit judicial, i tot sovint s’ha desqualificat els jutges com a ineptes, desinformats i malintencionats. O també s’ha carregat contra la justícia, així en general, i s’ha qüestionat que tingués alguna mena de competència en l’organització de la vida pública. “D’on l’han tret, aquest 25%?, hem de deixar que parlin els experts”; “és el Parlament qui té les competències en matèria d’Educació i en Política Lingüística”, etc. Són coses que hem sentit un cop i un altre sense que ningú hagi fet esment que la justícia no és una entitat a banda, no són una colla de funcionaris circumspectes més o menys jerarquitzats, no són gent que facin les coses a la babalà. La justícia és una de les potes de l’Estat, i és l’Estat mateix qui està decidit a canviar els usos lingüístics de l’escola. Wert no ho podia dir més clar.

I aquí, mentrestant, parapetats rere el tòpic que la immersió era un model de cohesió exemplar i la consigna que la immersió no es toca, hem vist com apareixia un partit l’únic objectiu del qual era posar fi a l’escola en català (i tan bon punt ho ha aconseguit l’han esborrat del mapa) i com s’incrementava la pugna judicial a través d’entitats amb recursos econòmics indefinits. Hi havia senyals suficients per haver previst un pla B que no fos modificar a correcuita una llei, la de política lingüística, amb la pretensió de traslladar tota una responsabilitat que havia de ser política a les direccions dels centres, que des d’aleshores no ha fet sinó denunciar la pròpia indefensió. Al capdavall, la interlocutòria del TSJC almenys els ha tret tota la pressió davant de possibles denúncies de les famílies i l’ha traslladada íntegrament al conseller Cambray.

La immersió és morta, això convé dir-ho. Se l’ha endut per davant el context sociolingüístic global (la primera pèrdua va ser el pati), la innovació pedagògica (les dinàmiques del pati han entrat a l’aula a través del treball cooperatiu) i la desídia dels anys del procés, en què s’especulava amb l’oficialitat única del català mentre l’edifici feia aigües. I, per descomptat, els estratagemes de l’Estat mateix, que prendrà el 25% com una pica a Flandes per abastar fins al 50% tan bon punt la justícia resolgui el cas de Canet. Potser és hora de canviar de model, de deixar de pretendre construir un sol poble a través de la llengua, i començar a pensar maneres de defensar els drets dels catalans catalanoparlants, que avui ja són minoria a Catalunya.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS