El geni de la llengua

La llengua catalana té uns compostos molt divertits, formats per un nom més un adjectiu que no hi concorda. Per exemple: banyabaix. Un banyabaix és un home que no et mira directament, sinó que abaixa el cap per mirar-te com si no volgués que tu veiessis que et mira. Indica que sent vergonya de ser vist per algú a qui ell considera que no és dels seus i li provoca un cert temor. Un dia, en el mateix moment que jo sortia de l’hospital Trueta de Girona, hi entrava l’alcalde, que aleshores era en Puigdemont. Em coneixia de sobres, perquè havia estat alumne meu, però no va gosar saludar-me ni amb un cop de cap. Em va mirar per sota, a la manera dels banyabaixos.

No es tracta de timidesa ni mala educació ni rancor. El tímid, si no et vol saludar, no et mira. El maleducat et gira la cara perquè vegis que no et vol veure. El rancorós et mira directament als ulls amb cara de mala llet. El banyabaix, en canvi, et mira dissimulant que et mira; és desconfiat, pusil·lànime, poruc, acollonit, temorenc, cagacalces i gallina, i si abaixa les banyes per mirar-te, no és perquè tingui un estatus més baix que el teu; al contrari: el sol tenir més alt. Un polític, encara que només sigui un alcalde, és oficialment molt més important que un professor de lletres, encara que sigui un catedràtic. Però l’estatus no el fa més valent davant de gent inferior, sinó que continua sent cagacalces.

Com el seu nom indica, el banyabaix té banyes, unes banyes simbòliques amb les quals et podria agredir si no fos tan gallina. Fa poc, un amic meu, escriptor, es va entretopar a l’aeroport de Ginebra amb el president actual de la Generalitat. Es van reconèixer mútuament, perquè els dos són famosos, però el president el va mirar per sota. I el meu amic va pensar: “Mira, un altre banyabaix!”.

El geni de cada llengua es manifesta de maneres diferents, i el català, en aquests compostos, brilla d’una manera especial. I curiosament són compostos ideals per caracteritzar els presidents. Artur Mas, per exemple no és banyabaix, però és barratibat i capalt, com la presidenta del Parlament. Ni l’un ni l’altra reconeixeran mai el rosari d’errors garrafals de què està feta la seva vida política. Al president Pujol, li podríem aplicar un altre compost, el de crestacaigut, com a en Quim Torra, que també ho és, per més que tingui molta menys categoria. A altres polítics els podríem aplicar compostos com pixapolits, bocamolls, esquenadrets, panxacontents, pixavagants, etc.

No hi podem fer res; el geni de la llengua és així de seductor.