Un refugi amb les amigues

Tenir un bar-refugi a Barcelona és molt complicat. L'oferta tavernera de proximitat de la ciutat ja sabem que té problemes d'ennobliment evidents que no tornarem a repetir, però, en resum: res és bo, ni barat, ni et permet estar a gust sense haver de complir normes antihabitants locals com haver de sopar obligatòriament a les set de la tarda. O demanar segons quina beguda si utilitzes la terrassa amb un plus de preu. Per això, els bars on refugiar-se s'han convertit en un sant greal buscat per part sobretot d'una generació de joves de trenta anys i classe mitjana degradada –els de vint anys tenen encara menys expectatives en l'hostaleria– que no volen conformar-se només amb la mitjana d'Estrella Galicia que ofereixen les nostres veïnes d'origen asiàtic, que estan molt bé, però de vegades es troba a faltar alguna cosa més. Si a més es vol menjar alguna cosa i sortir una vegada per sempre de Gràcia (si us plau): Buenavista Bar, al carrer Sant Crist 23, a Sants.

La barra metàl·lica i la pissarra cal saber-les portar. No tothom val. Des de fa més o menys cinc anys, no hi ha cap bar que pretengui ser “neovell” que no tingui aquests dos elements que intenten captar el cercador d'autenticitat. Però els que venim de llocs on queden bars amb molta puresa –en el meu cas, Sevilla–, els reconeixem a llegües. La pissarra no ha de portar somriures pintats i la barra ha de convidar a posar-te on vulguis. Amb això ja comencem bé. A més, tampoc necessitem serradures al terra, caps de toros dissecats ni aquesta oloreta inquietant de malenconia, per dir-ho amb paraules fines.

El Buenavista em va despertar aquesta alarma de bon bar on trobar-se tranquil·lament amb amigues sense haver de reservar i podent estar dempeus, –sense lloc assignat!– la primera vegada que hi vaig anar, quan les meves excompanyes de pis Claudia i Elena van decidir mudar-se a Sants. Elles van fer match amb Jordi Beltrán, el propietari del local, el 2019, en arribar al barri. I de seguida m'ho van fer saber. Feia només tres anys que havia obert el bar, després d'haver sigut encarregat en un lloc del carrer Tallers i sortir fugint de l'ambient d'aeroport gegant del centre de Barcelona prepandèmia.

Va agafar el local després d'haver estat un temps tancat. Explica que abans havia sigut un restaurant italià una mica xaró i que el primer que va canviar va ser el parquet, perquè li semblava excessiu per a l'ambient que ell volia. No va fer falta posar-ne un de nou perquè el que hi havia a sota ja li anava bé. El resultat és que queda la marca d'on estava la barra anterior, senyal que li proporciona un punt arqueològic interessant i despreocupat.

No hi ha cap problema a reconèixer que la gent que passem pel Buenavista habitualment anem molt d'anar per casa expressament. Perquè així som aquesta generació woke, que s'apunta ràpidament a totes les causes socials –és que no en tenim cap altra–, encara que sigui a base de passar el ditet per la pantalla del mòbil o de vestir una peça reivindicativa. El Jordi comparteix aquesta atmosfera i al compte d'Instagram del bar no només es parla de menjar, ni felicita cada matí amb el somriure forçat. Quan s’han de posar les coses al seu lloc (el feixisme, per exemple), s’hi posen.

Allò de trobar-se amb les amigues no és només en el sentit inclusiu, és que el 100% de les vegades que he estat al Buenavista hi havia més dones que homes i l'atmosfera que té és de germandat o sororitat constant. “Potser és perquè no està en un carrer de passada, no val la parada tècnica, s’hi ve a propòsit”, diu el Jordi. Quan li pregunto a les meves amigues per anècdotes al bar recorden quan quedaven amb la seva amiga Jasmina, embarassada, per buscar noms per al seu nadó. O quan la setmana passada vaig anar a parlar amb el Jordi per escriure aquest homenatge, un grup de cinc noies estava tranquil·lament prenent unes canyes. Una d'elles, erigida en lideressa, els va llançar les cartes a les altres d'una en una, en un aquelarre pseudofeminista, posant a parir amants, familiars i tot el que es presentés. Quan van acabar li van demanar al Jordi una foto amb una càmera analògica d'un sol ús i en un intent d’ostentació de saviesa premonitòria el van avisar quan ell els va dir que se n'anava a Sicília de vacances en plena onada de calor: “Ets de platja? Perquè te'n vas a l'infern”. No els faltava la raó.

I ara anem al que importa. Una altra de les coses que situen el Buenavista com a bon bar de proximitat o refugi de parroquians, tot i que encara en la flor de la vida, és l'amanida russa. Això ha de ser bo perquè, si no, no val. I la del Buenavista és de les de pocs ingredients, patata molt feta, força maionesa i uns bastonets de pa clavats a sobre per empènyer. Compte, i no arriba als cinc euros la ració raonable. Perfecta.

S'agraeix que mai se'ls hagi ocorregut al Jordi o al Rafa, l'amic que el substitueix quan ell no hi és, anomenar pulled pork a la carn entatxonada –a l'estil canari o llatí, no andalús– en salsa. Ja sigui en entrepà o en tapa, amb llesquetes de pa. S’ha de tastar sí o sí. Un altre plat amb enginy però que recorda a allò de tota la vida són les mandonguilles al curri verd. L'oferta en general és curta però busca la qualitat, especialment en l’apartat de conserves. “Només ofereixo coses que he tastat i que m'agraden, si no, no tindria sentit servir-les”, aclareix el Jordi. El preu de les racions oscil·la dels set als nou euros.

L'horari del Buenavista és bastant de tarda. En condicions normals obre només les tardes i nits entre setmana i tot el dia els caps de setmana, incloent-hi el sant vermut sense el qual... Què hauria passat amb la nostra salut mental la primera meitat de 2021? Per això val la pena parlar de les begudes: els combinats d'alcohol costen sis euros. Té pomada (alerta, menorquins), vermut casolà i mescal de bona qualitat. Ah, i la canya de cervesa petita surt a un euro i mig. Sempre, sempre, sempre sona bona música i variada, tot i que deixa parlar bé si no s'omple del tot. Què més es pot demanar per a una bona estona sense pretensions?