Can Jordi, el bar que va tornar la vida a Espinavell

És un poble tan petit que no té ni botigues, ni bar. Típica frase a la qual es recorre per il·lustrar la realitat de petites poblacions. Doncs Espinavell, al Pirineu, té només 30 veïns. I des del 2004, torna a tenir bar. I botiga. I restaurant. Que també és el menjador del refugi de muntanya. Can Jordi. Bar, restaurant. Vinos i ultramarins, anuncia el seu rètol. Un tot-en-un que ha tornat la vida a la població.

Eva Martínez-Picó recorda el dia que van obrir després de gairebé una dècada tancat. A la primera veïna que va entrar li brillaven els ulls. Gran per sortir del poble, feia molts anys que no podia anar a comprar. L’Eva (periodista) i el seu company, Pau Bas (artista), van arribar aquí després de dos anys buscant un lloc per marxar de Barcelona i emprendre un projecte personal. Molt vinculats al barri Gòtic, havien decidit “fugir de la Barcelona postolímpica on la pressió turística s’havia fet insuportable”. “El lloc va aparèixer”, evoca sobre Espinavell, a 1.300 metres d’altitud, sota l’imponent pic del Costabona.

Can Jordi és restaurant (cinc taules), és bar (a la terrassa t’hi quedaries hores i hores) i és botiga (amb el bàsic, des de detergent fins a llet, passant per macarrons i verdura). Durant l’any obre els divendres, dissabtes i diumenges. A l’estiu, també els dimecres i dijous.

El local té moltes cares al llarg del dia. Jornades que comencen molt aviat amb els esmorzars dels muntanyencs que s’allotgen al refugi (que l’Eva va obrir anys després a l’edifici de l’antiga escola) i entrada la tarda amb els sopars també del refugi. Enmig, turistes que prenen alguna cosa; grups de ciclistes que s’asseuen a menjar per reposar-se; veïnes que fan la compra; estiuejants de la comarca que pugen a prendre l’aperitiu a la terrassa; dinars al migdia; nens que volen un gelat... Durant els mesos més durs de la pandèmia, l’Eva va ser l’única persona del poble que va sortir a comprar: llistes de supermercat, de material didàctic, carregadors de mòbil, peix, carn...

“No només vam obrir un bar”, és conscient l’Eva. El Pau va morir d’una malaltia degenerativa l’estiu del 2006. Malgrat el sotrac, ella no es va plantejar tornar a la ciutat. Va seguir al capdavant de Can Jordi, rere el taulell i cuinant (espectacular) atempta a les peculiaritats i productes de la cuina de muntanya: les patates, el poltre, el saber femení vinculat a les herbes. Durant els anys de la crisi econòmica, va mantenir una doble vida laboral, com a tècnica de desenvolupament local.

Amb una bestial capacitat de treball, va obrir el refugi i per dinamitzar-lo va crear la marca Domini d’Isards, una estació de trailrunning i senderisme des de la qual organitza rutes, marxes, o monogràfics de cap de setmana per a corredors (i un d’específic per a corredores que té molt èxit). Implicada en la gestió de l’ús públic dels espais naturals, va col·laborar també en l’impuls del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, el més jove de tots els que té Catalunya.

“Obrir Can Jordi va fer que Espinavell tornés a ser un poble, no només un lloc on anar a dormir”, celebra l’Eva sobre un enclavament que fa segles va arribar a tenir 400 habitants. El negoci també ha suposat “crear ocupació per a gent jove i del poble en un lloc on no se’n generava”. A l’estiu són tres: L’Eugènia, el Marc i la Mar.

Administrativament, la població depèn de l’Ajuntament de Molló i és coneguda per la Tria de Mulats, a l’octubre, quan els cavalls baixen de les pastures d’estiu i se celebra un mercat en el qual es compra el bestiar. El consistori sap que Espinavell és l’últim reducte d’autenticitat i el cuida. També els veïns estan atents i són sensibles a l’evolució del poble. L’oferta turística és proporcional i hi caben els cotxes que hi caben, de manera que l’afluència es regula de forma natural.

El vincle de l’Eva amb el territori s’ha acostat amb la seva parella actual, Àngel Freixa, ramader. “M’ha ajudat a entendre-ho tot encara més, i a deixar de tenir la mirada romàntica per tenir la rural, més dura. El sector primari és l’únic que no ha passat la revolució industrial en relació amb els drets dels treballadors, horaris, festes...”, alerta. La cirereta (ara per ara, perquè l’Eva sempre té pressent nous projectes) ha estat convertir el taller de fusteria del Pau en una petita casa rural.