Un psiquiatre entre guerres

Francesc Tosquelles va ser un de tants noms de la medicina catalana que el 1939 van haver d’exiliar-se amb la victòria franquista en la Guerra Civil. La diferència entre ell i d’altres, com Antoni Trias i els germans August i Santiago Pi i Sunyer, és que d’aquest psiquiatre revolucionari pocs n’han sentit a parlar. Tosquelles (Reus, 1912 - Granges d’Òlt, França, 1994) va ser un llibertari i un metge que va ajudar a transformar els psiquiàtrics a partir de l’experiència traumàtica de la guerra de 1936-1939.

“Sentim que va ser un cos estrany”, afirma Joana Masó, professora de la Universitat de Barcelona, en l’exhaustiu treball Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia): “Gairebé no va deixar rastre en l’imaginari col·lectiu. Tampoc en la història de la psiquiatria ni de la psicoanàlisi a Catalunya i a Espanya durant el final de la dictadura i el postfranquisme”.

El llibre és un compendi biogràfic, de textos de Tosquelles i d’entrevistes que li van fer companys de professió durant la seva trajectòria com a psiquiatre a França. Al país veí va ser un metge de prestigi. Saint-Alban, el manicomi on va exercir des del 1940 fins a la dècada dels seixanta, porta avui el seu nom: Centre Hospitalari François Tosquelles. Una exposició itinerant sobre la seva vida es podrà veure a partir de l’abril del 2022 al CCCB, al Museu Reina Sofía de Madrid i al Museu d’Art Folk de Nova York, segons ha detallat Masó.

“Gairebé no va deixar rastre en l’imaginari col·lectiu”, diu Masó

Saint-Alban és un antic castell del segle XII que l’orde de Sant Joan de Déu va reconvertir a finals del XIX en una casa d’acollida per a persones amb problemes psiquiàtrics del departament rural de la Losera. Com més allunyat dels centres de decisió, com menys reglat i feréstec l’entorn, més podia experimentar Tosquelles. Va ser un dels impulsors a Europa de l’anomenada psicoteràpia institucional. Aquest corrent de la psiquiatria pretenia introduir una nova llibertat als centres de salut mental convertint la mateixa vida quotidiana dels interns en part del tractament.

Tosquelles, segons va escriure el 1999 el novel·lista francès Hervé Bazin, volia “curar” les institucions sanitàries: “Aprofitant les instal·lacions [de Saint-Alban], mediocres com eren, les va obrir, en va transformar l’atmosfera, les va farcir d’activitats col·lectives, hi va fer néixer una democràcia interna, va crear tallers, un club, un teatre, una cantina, un diari... Tot plegat sota la responsabilitat dels malalts”.

Tosquelles va demostrar que era en situacions límit i precàries quan ell trobava allò necessari per experimentar. “Va instituir reunions delegades, va animar les festes, els balls, les excursions, l’esport; va exigir que les dones es fessin tractaments de bellesa i sessions de perruqueria, i als homes els va exigir una imatge i unes maneres decents”, apuntava Bazin.

Obrir els psiquiàtrics

El treball de Masó aporta sucosos exemples de l’enginy de Tosquelles. Per exemple, explica que a Saint-Alban, poble de 1.500 habitants, per portar el bestiar a pasturar o per anar al mercat calia creuar els jardins del château/hospital: “Els malalts van començar a esperar la gent i a vendre artesania i obres d’art als pagesos. Al seu torn, els infermers venien vi als malalts; posaven una bota de vi al mig dels salons dels diversos pavellons i el distribuïen”. Tosquelles explica que no va acabar amb aquest procediment perquè igualment consumirien alcohol d’amagat, i perquè la situació li aportava una oportunitat: “Vaig convertir-ho en una cosa positiva, i ho vaig aprofitar per muntar un bar que es va convertir en un espai de psicoteràpia”.

Encara més il·lustratiu és el segon exemple que oferia el mateix Tosquelles: “Els guardians de Saint-Alban se les van enginyar per apujar-se el sou fent que els malalts s’escapessin. En realitat era una llei, segons la qual s’assignaven 50 francs a tota persona que trobés un boig fugat”. “Què hauríeu fet si haguéssiu estat els pagesos?”, es pregunta Tosquelles: “Hauríeu fet escapar els malalts, dient-los que anessin a casa vostra. Això és el que acabava passant, i aleshores el malalt passava uns dies de descans i en família”.

Aprenentatge a Reus

Va dir Tosquelles que la seva inspiració primigènia és el cooperativisme que va mamar a Reus, en un entorn familiar republicà i d’esquerres, i, sobretot, al modern Institut Pere Mata de salut mental, on va tenir com a mestre el catedràtic Emili Mira. Però els seus camps d’aprenentatge més decisius van ser les conflagracions bèl·liques. Durant la Guerra Civil va desenvolupar tasques psiquiàtriques infantils i juvenils a Salou, i després al front d’Aragó, on va renovar el sanatori de Sarinyena. Posteriorment, va ser nomenat cap dels serveis psiquiàtrics de l’Exèrcit d’Extremadura a partir d’una experiència cabdal, la seva direcció de l’hospital d’Almodóvar del Campo.

Tosquelles va introduir tractaments transgressors per a la tropa. A Almodóvar del Campo, va convertir en infermeres una dotzena de prostitutes del poble, que van portar a terme enquestes sobre sexualitat entre els soldats —sense mantenir-hi relacions, segons el seu testimoni—, cosa que va aportar dades valuoses. L’experimentació i l’adaptació eren la tònica. Una vegada perduda la guerra i arribat a França, Tosquelles va ingressar voluntàriament al camp d’internament de refugiats espanyols de Setfonts per crear una unitat psiquiàtrica en un barracó, assistit per un infermer, un guitarrista i un pintor.

De Setfonts va ser recomanat el 1940 per treballar a Saint-Alban, pocs mesos abans de l’ocupació alemanya. Allà, el director del centre, Lucien Bonnafé, militant comunista, va acollir persones perseguides, sobretot intel·lectuals de la resistència, alguns amb malalties mentals. Tosquelles va establir relació amb gent com el poeta Paul Eluard, els artistes Tristan Tzara i Augustine Forestier i l’escriptor Antonin Artaud.

El llibre de Masó recull una colpidora anècdota amb un greument malalt Artaud, que havia deixat de parlar. Tosquelles va decidir provar amb els escacs per aconseguir fer-lo reaccionar fins que un dia, finalment, va dir, gesticulant amb la mà al nas: “Heus ací, això és el pensament”. “Em va mirar amb els ulls completament buits —explicava Tosquelles— com si digués que el pensament era la mort del cervell que se li escolava pel nas, el moc”.

Tosquelles va tornar a Espanya per primera vegada el 1958, per a un congrés de psicoteràpia a Barcelona, on va coincidir amb Jacques Lacan. Deu anys després, l’eminent psiquiatra restabliria una relació amb l’Institut Pere Mata. Les visites a Reus i les col·laboracions amb aquest centre es mantindrien fins a la seva mort, a França, el país que el va acollir i on el seu llegat no va caure en l’oblit.