Un professor que sap llegir

Ni Carles Riba sabia ben bé per quina raó les lletres catalanes no han donat, en termes generals, una gran novel·lística moderna i contemporània, però n’hi ha tres de possibles que oferirien certa llum: la primera és la falta de tradició en el gènere al llarg dels segles XVII a XIX —quan Anglaterra i França donaven al món una novel·lística d’enorme qualitat, quasi tota hereva de Cervantes—; la segona és la manca d’una sòlida crítica literària, atenta al valor estilístic d’un llibre, més que a les consideracions sentimentals o patriòtiques derivades dels postulats fundats per la Renaixença; la tercera és el caràcter poc treballat de la llengua catalana, extrem que, paradoxalment, va donar ales a la producció de tot el contrari, és a dir, al “trobar clus” noucentista, la qual poesia, al seu torn, va ser la culpable que els escriptors no tinguessin models naturals de llengua per fer novel·les (amb l’excepció de Vida privada, i poc més). Sempre hi haurà la llengua generada a les comarques, que encara avui donen el bo i millor de la prosa catalana.

Avui farem un elogi d’un llibre de crítica literària del tot infreqüent, insòlit en el panorama català, crítica sempre imbuïda de postulats benignes i patrioteros (diu Todó), rarament assentada en l’anàlisi formal dels textos, mètode que sempre serà el millor per valorar una obra literària: com està feta?, què va moure un home, o una dona, a posar-se a escriure allò?, quin rerefons presenta un llibre determinat, sobretot en societats amb gran tradició literària?, quina qualitat verbal posseeix el tot, o cada un dels passatges d’una obra literària?, funciona la prosòdia, és a dir, la música de les paraules? Si el lector es troba assedegat de crítica literària solvent, intel·ligent i amb el bon gust i la finesa que han de caracteritzar un crític de patent, llavors no hi ha en aquests moments, en català, un llibre més adequat que aquest: Lluís Maria Todó, Un diàleg imaginari (Barcelona, Club Editor, 2021).

Todó és autor de novel·les molt ben escrites (que ha estat el que no han sabut veure-hi els seus crítics), sorgides d’una “necessitat d’escriure” —com en Proust, covada durant anys— i escrites sobre el solatge de lectures de primera classe: els classicus. Com que Todó va ser durant 40 anys professor de literatura francesa i universal, ho tenia tot a favor seu tant per escriure novel·les molt respectables com per escriure, algun dia, un bon llibre de crítica literària.

L’autor s’ha centrat en els autors seus predilectes, les obres dels quals ha llegit i rellegit al llarg dels anys, i sobre els quals va ordir i tramar les seves classes: bàsicament, Stendhal, Flaubert i Proust, i, de biaix, Balzac, Baudelaire i Rimbaud, que també hi surten. Todó podria haver parlat d’ells a la manera positivohistoricista, o decantat cap a aquells models força estèrils que van posar de moda ara els formalistes, adés Molas i Castellet, que Déu tingui a la seva dreta. Però no ha fet això: ha anat a la recerca de passatges alliçonadors (didàctics, fruit de la seva professió durant anys) i els ha exposat en un ballet molt harmònic (on Proust té un paper predominant), destacant i barrejant quasi de manera autobiogràfica i novel·lística (aquesta és la professió que més ha agradat a l’autor, a més de traduir, que és, al seu torn, la millor manera d’aprendre a escriure) uns autors amb els altres, i tots tres, o quatre, o cinc, amb la seva experiència com a lector i com a professor. D’això podria haver-ne sortit un llibre més d’aquests que publiquen els universitaris (se’n treu poca cosa més que un “sexenni de recerca”), però Todó, que sempre es va mantenir amb un peu a la universitat (que fa temps que és com la moribúndia) i un altre en la vida i en una sexualitat desinhibida, n’ha tret un llibre escrit amb una llengua catalana viva i també desinhibida (“donades”, en lloc d’“ateses”, per exemple), fruit de conversacions amb un estol de filòlegs que no entraran mai a l’IEC, o Institut d’Estudiosos Catalanistes (com Ferran Toutain, Xavier Pericay o Josep Maria Fulquet); un llibre escrit al mateix temps amb amor a la vida, després d’una malaltia greu —“He passat bastant de temps malalt”, Todó-Proust, així comença el llibre—, i amb un amor a la bona literatura, cosa que cada dia costa més de trobar... possiblement perquè la major part dels llibres que s’editen no mereixen ni un polvo escadusser (paraula també usada per ell), i no diguem amor.

En suma: si el lector desitja posseir una guia per llegir els novel·listes que hem assenyalat, llavors trobarà en aquest llibre la millor que podria trobar. De Todó es dirà (ho diu a l’última frase del llibre) quasi el mateix que va dir de si mateix Stendhal: “Va llegir, va estimar, va escriure”. Més llibres com aquest, referits a les grans literatures anglesa, alemanya o italiana, farien obrir els ulls als futurs escriptors de casa; llavors la seva (llur!) “necessitat d’escriure” desembocaria en alguna cosa més que banalitats, oportunismes i romanços, que és el que predomina.