Ho vaig aprendre a les pel·lícules

El matí en què arriba a l’escola elemental Tiburtino Terzo, a Roma, per prendre possessió de la seva plaça, el jove professor Bruno D’Angelo rep de la secretària del centre l’advertència que la classe que li correspon és formada per “elements no fàcils”.

Ho comprova tot just entrar a l’aula. Falten la meitat dels alumnes, i els que hi ha són revoltosos, distrets, insolents, apàtics, fatxendes i rucs. No semblen gaire interessats en el que els hagi d’explicar el professor. Quan passa llista, esbrina que molts dels alumnes que falten estan treballant (tenen uns 12 anys). Potser no han anat mai a classe. Quan els pren la lliçó, comprova que són nois molt ignorants i que el que saben ho han après d’una manera absurda. L’angoixa que sent el professor quan els sent repetir de memòria una lliçó que no entenen arriba fins a la Fontana di Trevi. I quan surt al claustre de professors per conèixer per fi els seus col·legues, s’adona que en aquesta escola tots han renunciat a ensenyar res a aquesta classe de repetidors, i que la donen per perduda. Ell decideix afrontar-ho d’una altra manera.

És l’arrencada de Diario di un maestro, la sèrie semidocumental que va rodar Vittorio de Seta per a la RAI el 1971 (es va emetre el 1973). La resta del metratge, que consisteix en quatre episodis d’una hora cadascun, el dedica a l’experiment consistent a fer una classe veritable, amb nois autèntics procedents de famílies humils o problemàtiques, i rodar i muntar el que s’anés improvisant a partir d’un guió mínim. Només el professor —interpretat per Bruno Cirino, amb una cara de preocupació permanent que, tot i ser molt adequada al paper, crida l’atenció: va acabar morint molt jove, pocs anys més tard, d’un atac al cor— i part del claustre de professors són actors. La resta dels personatges que apareixen s’estan interpretant a si mateixos; els nens que fan campana i que es donen clatellots els uns als altres s’interpreten a si mateixos, així com les seves famílies. Els habitatges de protecció oficial o les cabanes on viuen són les seves veritables cases. Les coses que expliquen són les seves veritables preocupacions, i els acudits són els que de veritat els fan gràcia.

El fil del documental podria ser que aquest professor és la primera persona que s’interessa pels nois, el primer que els pren seriosament. Com tothom, els nens el que volen és que els facin una mica de cas, i Bruno D’Angelo va a buscar els alumnes absentistes a casa, escolta de les seves mares per què el nen ha de treballar des de tan jove i n’està pendent, en resum.

La sèrie es va rodar en ordre cronològic, de manera que és possible apreciar l’evolució dels nois. Tenia de mitjana 12 milions d’espectadors i va arribar a assolir pics d’audiència de 15 milions. Es va convertir en un fenomen a Itàlia i va desencadenar nombrosos debats, privats i institucionals. Ara ens semblen rares aquestes quantitats, i també ens ho sembla que una cadena pública produeixi un programa com aquell, però als anys setanta la pedagogia i la infantesa eren molt presents en el debat públic, tot i que diria que en l’audàcia de la RAI també hi va influir el substrat cinematogràfic en què es movia el món en general i Itàlia en particular, que permetia assimilar al públic comú formats que potser ara es veuen relegats a espais més marginals.

Martin Scorsese va escriure de Vittorio de Seta que era “un antropòleg que s’expressa amb la veu d’un poeta”. Havia començat a treballar als anys cinquanta rodant documentals, vinculat a la productora siciliana Panaria Film. Els més famosos són la sèrie coneguda des de la seva edició en DVD el 2008 com Il mondo perduto (El món perdut), que consisteix en una col·lecció de 10 documentals, gairebé tots rodats en 35 mil·límetres, dedicats als costums ancestrals sicilians: la pesca, l’extracció del sofre, les festes religioses...

El seu llarg de ficció Banditi a Orgosolo (“única revelació” de la Mostra de Venècia de 1961, segons els crítics de Cahiers du cinéma) està rodat amb actors no professionals, amb veritables pastors sards que en la ficció interpreten pastors sards. I això convergiria per fi en Diario di un maestro, basada en el llibre Un año en Pietralata, en què el professor Albino Bernardini, membre del Movimento di Cooperazione Educativa, va explicar la seva pròpia història.

Diario di un maestro es projecta en quatre sessions a Xcèntric, el programa de cinema del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que compleix ara 20 anys d’existència i ho celebra a l’abril amb un cicle dedicat a les relacions entre el cinema i la pedagogia, que ha estat sempre una de les línies que han articulat la seva programació. La coordinadora de Xcèntric, Gloria Vilches, explica que amb aquest cicle pretenen, d’una banda, oferir un conjunt de pel·lícules per pensar la imatge de l’ensenyament en el cinema, però que “es tracta també de pensar el cinema com un dispositiu pedagògic”. És més, “el que s’evidencia en moltes d’aquestes peces és la capacitat del cinema per ser una escola per si mateixa”.

En una altra sessió, titulada Escoles, mestres i alumnes,es projectaran alguns curts de Val del Omar, Harun Farocki, Peter Nestler, Straub-Huillet, Alexander Kluge i de la companyia Mitchell & Kenyon, en una sola sessió. El cicle inclou també el llargmetratge en blanc i negre Le moindre gesti, un treball conjunt de Fernand Deligny, Josée Manenti i Jean-Pierre Daniel (i que Chris Marker va ajudar a acabar). La pel·lícula mostra el dia a dia d’Yves, un dels nois autistes que Deligny i Manenti van acollir a la regió francesa de les Cevenes, i que la institució i la psiquiatria convencional consideraven casos perduts. Però ells no.

‘Filmar l’escola’, ‘Escoles, mestres i alumnes’ i ‘La càmera com a instrument pedagògic’ Xcèntric. CCCB. Barcelona. De l’1 al 30 d’abril.