L’Estat i nosaltres

L’últim any, els ciutadans europeus han experimentat una nova relació amb els seus respectius Estats. La irrupció de la pandèmia ha tornat al primer pla el protagonisme de l’Estat en tota la seva amplitud. Per a molts, la situació era totalment desconeguda; per a d’altres, sobretot aquells que han viscut sota règims dictatorials, una mica menys. En condicions econòmiques, socials i polítiques raonables per a la majoria, l’Estat sembla que recular. En moments de crisi, la seva presència augmenta al galop, com la marea.

Quan no vivim en un període d’excepcionalitat continuada, cadascun de nosaltres actua d’acord amb les seves possibilitats i condició. Portem els nens al parc, planifiquem sortides de cap de setmana amb els amics, sopem en un restaurant i tornem a casa tranquil·lament, preparem les vacances i comparem destins o acudim a la feina pel mateix camí per on sabem que hi haurà trànsit.

Quan fem aquestes accions no hi donem cap importància, però quan d’una manera o d’una altra veiem limitada la nostra capacitat de dur-los a terme, en la seva absència i des de la mirada retrospectiva, els entenem en el seu conjunt com la “llibertat”. Encara que la llibertat no tingui el mateix significat per a cada ciutadà, ni tan sols s’entengui igual al llarg de la vida. El destacat escriptor de literatura de viatges, Patrick Leigh Fermor, per exemple, en una de les seves obres més colpidores, Un temps per guardar silenci, va sortir perplex i trastornat, després de compartir una temporada la quietud de l’abadia benedictina de Saint Wandrille, a Normandia.

Per a un monjo, els canvis dels últims mesos poden ser gairebé imperceptibles. L’alè de l’aparell estatal a través de noves lleis, decrets, ordres de confinament, tancaments i restriccions pot portar, en canvi, a la majoria a la conclusió que quan més es manifesta el seu poder, la nostra llibertat és menor. La conclusió simple és que, com més hi ha d’un, menys n’hi ha de l'altre. Encara més quan tendim a equiparar aquest poder amb la capacitat de coerció –les sancions– o de control –aplicacions per rastrejar infectats.

En aquesta situació és fàcil estar en predisposició de comprar els arguments dels qui ens presenten futurs distòpics des del camp de la filosofia –Byung-Chul Han o Slavoj Zizek, com a paladins més populars– o de la literatura –“els governs s’aprofiten del caos i de la por dels desesperats”, sentenciava la mare d’El conte de la Serventa, Margaret Atwood, la setmana passada en la inauguració de la Biennal de Pensament de Barcelona.

També és fàcil estar temptat de protestar i rebel·lar-se contra les mesures que s’imposin. “És el meu negoci i ningú m’ha de dir quan he de tancar”, “a casa meva no hi ha govern que em dicti per a quanta gent paro la taula, el cap de setmana marxem a la muntanya perquè cap polític em pot impedir fer el que vulgui en el meu temps lliure”, “ja som prou grans per saber com cuidar de la nostra salut i prenent unes canyes a la terrassa no molestem a ningú” i un llarg etcètera de coses per l’estil.

Amb tot, i encara que sembli evident la correlació inversa entre poder estatal i llibertat, en un moment com l’actual no ho és tant. La llibertat per a les persones que viuen en societat, que a Europa són la majoria, no és un atribut individual sinó relacionat amb i dependent dels altres, des de la parella i els amics fins als desconeguts. La llibertat per fer tot el que imaginem i enyorem quan mirem enrere aquests dies és, en primer lloc, el resultat de la capacitat de l’Estat de generar certesa i autoritat a través de les lleis i normes que el sustenten i organitzen.

Tot i que fins ara hagi sigut molt dur i a l’espera del que pot arribar, amb importants afectacions per a l’economia, el suport i la fortalesa dels nostres estats europeus, de les seves estructures subestatals i de la col·laboració entre ells –no el contrari– són la millor garantia per recuperar la quotidianitat ara limitada. Tan sols quan permetem amb els nostres vots que el pilotin ineptes, xerraires o patrioters tenim possibilitats de veure amenaçades les seves regles i arquitectura. I, llavors sí, convertir en probables les elucubracions dels malastrucs de la ciència-ficció i perdre la llibertat que tenim gràcies a l’Estat.

Joan Esculies és historiador i escriptor.