Final en angle mort

El llarg procés sobiranista s’ha viscut intensament al carrer, a les urnes, als mitjans i a les xarxes socials, però és als llibres on es pot analitzar amb calma, rigor i sentit crític. Especialment de la mà d’aquells que admeten no haver pogut escapar “de l’onada d’entusiasme que es va apoderar del sobiranisme i que, en cert sentit, li va emboirar la mirada”, però ara són capaços d’anar contra corrent i trencar l’espiral del silenci dins de l’independentisme. És el cas del politòleg i professor de la UB Jordi Muñoz (València, 1979), que aposta pel Principi de realitat en la seva anàlisi, reflexió i proposta per a l’endemà del procés. No amaga que ho fa des de l’independentisme d’esquerres i, sense explicitar-ho, en la mateixa ona que l’Obertura republicana dels professors de comunicació i ideòlegs d’ERC Joan Manuel Tresserras i Enric Marín. Però a voltes, també en la senda del sobiranisme més centrat i més autocrític traçat pel periodista Francesc-Marc Álvaro a Assaig general d’una revolta.

Malgrat col·laborar en mitjans de comunicació, Muñoz no ha fet un altre llibre periodístic sobre el procés ni excel·leix en la mirada ideològica o històrica on sí que es mouen bé Tresserras, Marín i Álvaro. Principi de realitat és una anàlisi de ciència política que fuig de l’academicisme i d’intentar quedar bé, assumint l’autor que el titllaran de traïdor. Valent i honest, però indulgent per no fer sang, Muñoz argumenta que l’independentisme no va ser conscient de la correlació de forces ni dels riscos de divisió interna de la societat catalana, i que, menystenint les seves limitacions, sense saber articular un “nacionalisme del benestar”, presoner de la “idea nefasta” del tenim pressa, abusant de la il·lusió i autoenganyat per la pròpia propaganda, es va equivocar forçant les coses l’octubre del 2017 sense tenir legitimitat democràtica. En aquesta clau insisteix: es va confondre la crisi de legitimitat de l’Estat amb una inexistent legitimitat republicana alternativa. I no existeix perquè, a banda de no sobrepassar mai el 50% dels vots, l’independentisme va fer una DUI el 27-O que va ser “un error profund” i un referèndum l’1-O que “va fracassar el 6 de setembre de 2017” i “no va generar un mandat democràtic clar, prou legítim”.

Fins a tres vegades cita Muñoz els plens del Parlament del 6 i 7 de setembre, però ho fa sense entrar a fons en la falta de democràcia denunciada in situ (i després al llibre Empantanados) per l’ecosocialista Joan Coscubiela. És un dels angles morts que, amb alguna contradicció final, llasten l’anàlisi de Muñoz. El seu mirall d’anàlisi ignora gairebé per complet l’espai d’ICV i els Comuns i la idea de catalanisme popular que van vertebrar PSUC i CC OO per contraposar només l’independentisme d’esquerres (del qual traça la genealogia i apunta al cuixartisme com a síntesi superadora) amb el “vell catalanisme” de CiU i PSC (que identifica amb l’statu quo i la noció d’oasi català) i el nacionalisme de la dreta espanyola. Un altre angle mort és el del vessant institucional i conservador del procés, que defineix bé com a “moviment social plural, dens i ben teixit”, però que no s’entén només per l’associacionisme des de baix ni es pot explicar només com a “progressista” per autoubicació a l’esquerra dels seus membres. Tal com admet, aquest biaix esquerranós no existeix en la dimensió socioeconòmica, però no reconeix que l’impuls institucional i mediàtic de l’independentisme ha estat clau en el seu ascens.

PRINCIPI DE REALITAT

Jordi Muñoz
L'Avenç
224 pàgines
17,50 euros

Rellegir Gramsci sobre espontaneïtat i direcció dels moviments socials i sobre la direcció política en la nació i l’Estat modern ajuda a omplir aquest angle mort i enriqueix la confessió gramsciana final de Muñoz, pessimista de la raó sobre el diàleg Catalunya-Espanya. Potser és això el que al final el fa entrar en contradicció quan, tot i denunciar la “polarització emocional” que va posar en risc la cohesió social, acaba fiant les seves esperances a la “polarització creativa” i que el sobiranisme no deixi de ser un problema fins que no hi hagi una solució. Perquè, adverteix, la història és dinàmica i “si no s’habilita una solució democràtica, l’octubre tornarà”.