La metamorfosi de Salvador Illa

“Si vas a Sanitat a explicar que tens un problema, et recepten un paracetamol”. El to caricaturesc de la frase, en boca d'un dirigent socialista, sintetitza la feblesa burocràtica i administrativa que caracteritza un ministeri que es va dividir en quatre a primers de gener després de l'acord del Govern de coalició. Salvador Illa, un perfecte desconegut en la política espanyola, es va quedar amb les engrunes del pastís. Va aterrar a Madrid amb la idea d'encarar l'agenda catalana i ha acabat gestionant la pitjor crisi sanitària de l'últim segle a Espanya des d'una cartera que al seu dia va rebutjar la líder de Podem, Irene Montero.

Disposava de molt pocs recursos, perquè les competències de gestió estaven traspassades a les comunitats autònomes, però amb les immenses atribucions que li va atorgar el decret de l'estat d'alarma Illa ha sorprès pel seu aplom. Sempre evitant l'esbronc polític fins culminar amb la seva sorprenent intervenció dijous passat al Congrés, quan va lloar tots els diputats de l'oposició en la Comissió de Sanitat. Amb facilitat, fins i tot somrient, amb aquest aspecte bonàs i d'aparença grisa, com els vestits que utilitza.

Els intensos mesos viscuts han deixat fos mentalment aquest llicenciat en filosofia i amb màster en direcció d'empreses, de 54 anys. Aquest és el primer cap de setmana que ha viatjat a Barcelona des de finals de febrer per reunir-se amb la seva esposa i la seva filla, tot i que en aquest temps no li ha faltat una videoconferència diària. Segurament es deu haver aixecat vora les set del matí, la mateixa hora a la qual arribava a la seu del ministeri del passeig del Prado de Madrid, edifici compartit amb Pablo Iglesias, vicepresident segon del Govern i ministre de Drets Socials, i Alberto Garzón, ministre de Consum.

Illa és de dormir poc. En aquests mesos mai no han sigut més de cinc hores. Els diumenges arribava al ministeri a les vuit des del recinte de la Moncloa, on s'ha allotjat aquest temps. Per aquests jardins tampoc ha deixat de fer footing, normalment entre les 20.30 i les 9 del vespre, mentre aprofitava per fer trucades pendents. La resta del dia el consumia amb un ritme frenètic imaginable. La primera reunió amb el seu equip més proper començava a les vuit del matí. En els primers deu minuts, el director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón, els posava al dia de les xifres a Espanya, Europa i el món. Després venia l'anàlisi de les decisions a adoptar i les instruccions per executar-les. Cap a les 9 del matí es dirigia a la Moncloa per participar en el comitè de seguiment i després preparar les rodes de premsa diàries o les compareixences al Congrés o al Senat.

Ha dinat cada dia al ministeri el menú bàsic de 5,95 euros amb el seu equip més proper. El sopar sempre ha estat al recinte de la Moncloa, amb només un o dos acompanyants, en ocasions precedit d'una cervesa abans d'arribar.

I sempre pendent del telèfon per conèixer l'estat de les compres quan el material escassejava i era molt car. Les trucades de Pedro Sánchez es podien produir a qualsevol hora, a vegades fins i tot quatre vegades al dia. La del matí, sempre abans de les vuit, mai durava menys de mitja hora, igual que la de la nit. Illa gairebé sempre tenia a mà la resposta que li reclamava el president del Govern perquè coneix fil per randa l'Administració: amb 29 anys era alcalde de la seva localitat natal de la Roca del Vallès (Barcelona), més tard va tenir rang de director general de la Generalitat amb el tripartit i va executar un ambiciós projecte de construcció d'edificis judicials i presons i posteriorment va recalar a l'Ajuntament de Barcelona com a director de l'àrea de Gestió Econòmica.

Els pitjors dies van ser els primers d'abril, quan els morts per la covid augmentaven de mil en mil i faltaven respiradors als hospitals. Mai no va perdre les maneres en públic per les desqualificacions polítiques a la seva gestió o la falta de previsió que li refregava la dreta, però el moment que més va alterar el seu ànim en privat va ser quan es va pretendre perseguir penalment Fernando Simón per les manifestacions del 8 de març.

Illa ho va viure com si ho estigués patint ell mateix. Amb ell va compartir rodes de premsa gairebé cada dia, però lluny del que pogués semblar, Simón no ha estat la seva mà dreta en aquesta crisi. No per res, simplement perquè els gestors determinants de la pandèmia han estat persones amb menys protagonisme públic, com María Jesús Lamas, directora de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris; Patricia Lacruz, directora general de Cartera Bàsica de Serveis del Sistema Nacional de Salut i Farmàcia, i Alfonso Jiménez, director de l'Institut Nacional de Gestió Sanitària.

"Salvador escolta la gent que l’envolta, però sempre és ell qui decideix”, expliquen els qui l'han tractat en aquest temps, per rebatre la idea que Illa s'ha deixat portar pels tècnics atesa la seva condició de paracaigudista en un ministeri que li era totalment aliè. “Ernest Lluch tampoc no sabia res d’aquest àmbit quan va arribar, perquè era economista, i va universalitzar la sanitat a Espanya”, recorden des del PSC, partit del qual Illa és secretari d'organització. Va teixir una estreta relació amb el seu homòleg al PSOE, José Luis Ábalos, en el procés de primàries i ara s'ha intensificat en coincidir al Consell de Ministres.

Aquests mesos no ha recaigut en el tabaquisme que va abandonar abans d'arribar a Madrid ni ha tingut temps per fer bona la seva condició de catòlic practicant. La crisi sí que ha valgut perquè Illa exportés a la resta d'Espanya el perfil de polític capaç de teixir aliances diverses: amb els comuns perquè Ada Colau continuï d'alcaldessa de Barcelona i el PSC torni al cartipàs municipal; amb Esquerra Republicana per aplanar la investidura de Pedro Sánchez i amb el PDeCAT per governar conjuntament i que els socialistes presideixin la Diputació de Barcelona. N’hi ha que li veuen un ministeri de veritat si hi ha remodelació del Govern, però ell ha confessat que li agradaria poder “gaudir” del càrrec algun dia i, per exemple, visitar un centre d'investigació. Però sap que a Sánchez no li podrà dir que no.