_
_
_
_
Provocacions
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Aspriu Espriu

El nacionalisme, pels seus interessos, va fagocitar Salvador Espriu fent-li representar el paper de poeta oficial, i això volia dir 'el millor'

L'escriptor i poeta Salvador Espriu.
L'escriptor i poeta Salvador Espriu.El País

Que Salvador Espriu va ser un bon escriptor, no hi ha ningú que ho dubti. La seva prosa és sempre excel·lent, i La primera història d’Esther és un veritable monument a la llengua, però la poesia, en canvi, és bastant desigual.

Començaré reconeixent que em falta informació sobre les relacions que Espriu va mantenir amb determinats cercles nacionalistes. Sé només el que sap tothom: que el nacionalisme, pels seus interessos, el va fagocitar fent-li representar el paper de poeta oficial, i això volia dir el millor, perquè, pel que es veu, a Catalunya sempre hi ha d’haver un millor per cada disciplina. Fins i tot li van prometre que li donarien el premi Nobel. Es va creure les dues coses, i cap de les dues era veritat.

A La Vanguardia del primer de juny, Carles Casajoana, autor de l’excel·lent novel·la Retorn, explica que Espriu s’havia pronunciat clarament contra el retorn de Josep Carner, perquè considerava que era una capitulació davant del franquisme. Espriu es va convertir, per vergonya seva, en administrador de les decisions personals d’una altra persona. Però, en realitat, la veritable raó d’actuar així va ser una sàvia convicció seva: sabia perfectament que, amb Carner a Barcelona, ell, en aquell moment, no hauria pogut representar el paper que els nacionalistes li havien atribuït. I ni tan sols el va anar a saludar.

Diguem de passada que, si Carner no hagués perdut de tant en tant la lucidesa, no hauria tornat, perquè el dictador encara era viu. Però sovint sentia un gran enyorament. Per assuaujar-lo, la seva esposa el va portar a Barcelona, i potser també amb la vaga esperança que li donessin el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que quatre nacionalistes ressentits li van negar: Jordi Carbonell, Antoni Maria Badia i Margarit, Joan Triadú i Jordi Pere Cerdà.

En una conversa que vaig tenir amb Espriu a la Residència Sant Antoni, on va venir a fer un recital, em va dir que, de Carner, no n’havia llegit res després de L’oreig entre les canyes i que, per tant, no coneixia Nabí. Naturalment, jo no me’l vaig creure. Si m’hagués dit que sí que el coneixia, només tenia dues sortides. Primera: dir que no li havia agradat, cosa que no podia fer, perquè era llest. I segona: dir que li havia agradat, cosa que era reconèixer que hi havia un poeta molt millor que ell.

Que Espriu fos aspriu amb Carner no té cap importància. Sí que és greu, en canvi, que no s’adonés que el pitjor que li pot passar a un escriptor és deixar-se festejar pel nacionalisme. En el seu cas, això li va fer malbé la veu. Un sol exemple: La pell de brau.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_