Aspriu Espriu

Que Salvador Espriu va ser un bon escriptor, no hi ha ningú que ho dubti. La seva prosa és sempre excel·lent, i La primera història d’Esther és un veritable monument a la llengua, però la poesia, en canvi, és bastant desigual.

Començaré reconeixent que em falta informació sobre les relacions que Espriu va mantenir amb determinats cercles nacionalistes. Sé només el que sap tothom: que el nacionalisme, pels seus interessos, el va fagocitar fent-li representar el paper de poeta oficial, i això volia dir el millor, perquè, pel que es veu, a Catalunya sempre hi ha d’haver un millor per cada disciplina. Fins i tot li van prometre que li donarien el premi Nobel. Es va creure les dues coses, i cap de les dues era veritat.

A La Vanguardia del primer de juny, Carles Casajoana, autor de l’excel·lent novel·la Retorn, explica que Espriu s’havia pronunciat clarament contra el retorn de Josep Carner, perquè considerava que era una capitulació davant del franquisme. Espriu es va convertir, per vergonya seva, en administrador de les decisions personals d’una altra persona. Però, en realitat, la veritable raó d’actuar així va ser una sàvia convicció seva: sabia perfectament que, amb Carner a Barcelona, ell, en aquell moment, no hauria pogut representar el paper que els nacionalistes li havien atribuït. I ni tan sols el va anar a saludar.

Diguem de passada que, si Carner no hagués perdut de tant en tant la lucidesa, no hauria tornat, perquè el dictador encara era viu. Però sovint sentia un gran enyorament. Per assuaujar-lo, la seva esposa el va portar a Barcelona, i potser també amb la vaga esperança que li donessin el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que quatre nacionalistes ressentits li van negar: Jordi Carbonell, Antoni Maria Badia i Margarit, Joan Triadú i Jordi Pere Cerdà.

En una conversa que vaig tenir amb Espriu a la Residència Sant Antoni, on va venir a fer un recital, em va dir que, de Carner, no n’havia llegit res després de L’oreig entre les canyes i que, per tant, no coneixia Nabí. Naturalment, jo no me’l vaig creure. Si m’hagués dit que sí que el coneixia, només tenia dues sortides. Primera: dir que no li havia agradat, cosa que no podia fer, perquè era llest. I segona: dir que li havia agradat, cosa que era reconèixer que hi havia un poeta molt millor que ell.

Que Espriu fos aspriu amb Carner no té cap importància. Sí que és greu, en canvi, que no s’adonés que el pitjor que li pot passar a un escriptor és deixar-se festejar pel nacionalisme. En el seu cas, això li va fer malbé la veu. Un sol exemple: La pell de brau.