Les plantes ens parlen

Fa pocs dies, al suplement Verne d’aquest diari, Aina S. Erice ens mostrava una de les dimensions més inspiradores i reconciliadores d’aquesta crisi, l’explosió vegetal que està tenint lloc a les nostres ciutats. El seu passeig desconfinat servia per anar enumerant les plantes rebels que s’han atrevit a sortir de l’escocell, dels vorals o de les clavegueres. Però després d’aquest comportament “organitzat” (qui sap) de les plantes a les nostres ciutats, hi ha una ocasió per repensar els espais urbans. Què farem quan tot comenci a funcionar una altra vegada? Fins ara hem respost als problemes produïts pels vehicles amb les mateixes armes, és a dir, responem als artefactes responsables del soroll, la contaminació i el consum d’espai públic, amb previsibles elements “fabricats”, com ara palets reciclats, bancs de formigó, tanques de seguretat, cubetes galvanitzades, travesses de fusta tractada i grans quantitats de pintura de color “groc carterpillar”, el color de la maquinària d’obres públiques. La nostra resposta a allò que té un origen industrial es fa amb la mateixa munició i les mateixes regles. Les plantes no fan més que reclamar el seu lloc i no seguir confinades, la seva sortida a la llum, de manera inusual a causa que l’activitat de control i manteniment ha disminuït, i això mereix una reflexió per part de les autoritats municipals. Deuen pensar que parlar-ne així és només una manera literària de referir-se a les plantes, però ara, gràcies a Stefano Mancuso (va ser al CCCB a l’inici del confinament), sabem que es comuniquen entre elles, es mouen i “hi veuen” literalment. Quin serà ara el nostre comportament amb elles? I elles què “pensaran” de nosaltres, si em permeten l’expressió?

Si pensem a recuperar després d’aquesta crisi una ciutat millor... Les plantes no hi tindran un lloc? O en què pensem quan diem saludable en referir-nos a la ciutat? Això és important perquè senzillament parla de nosaltres, i diu que estem obligats a pensar en altres llocs comuns per reformular l’espai públic. Resulta malaltís pensar en la ciutat només des de la ciutat, com ho és pensar en l’arquitectura només des de l’arquitectura. Convé canviar el punt de vista, posar-se en un altre lloc. L’ordre dels nostres jardins, encara que actualment sigui aparentment desordenat, s’aconsegueix amb herbicides, teles drenants d’origen plàstic, segadores i tisores podadores. Hi ha alguna altra manera? Podríem buscar àrees de la ciutat on es dugués a terme un experiment per a una lliure expressió de les plantes i que elles fossin les que manessin. Podríem imaginar llocs perquè les males herbes –ah, les males herbes, sí!– tinguessin un espai perquè en poguéssim aprendre. Abans que una legió de podadors comenci a actuar, ara la plaça de les Glòries i el seu entorn ha brotat d’una manera salvatge, en termes pròxims a la jardineria més interessant, com un jardí perdut després d’aquestes pluges de primavera. Algú podria anar a buscar Gilles Clément i demanar-li que ajudés a configurar ara, després d’aquest confinament primaveral, una relació amb les nostres afligides plantes urbanes que fos diferent? Encara que de moment només fos en alguns llocs, com el que pretenia per als oceans la biòloga marina nord-americana Sylvia Earle, ja seria un gran pas. No només per a les plantes, sinó per a nosaltres mateixos, i començar a pensar la ciutat com jardiners, en lloc de continuar pintant demagògicament l’asfalt. Crec que no cal dir que la proposta d’enviar-nos als terrats a plantar, com defensen alguns, està fora de lloc des d’aquest punt de vista, ja que el lloc de les plantes i el nostre és a peu de carrer.

Com diu el mateix Clément, el futur dels jardins és la naturalesa, saltar el seu confinament i anar a la recerca d'allò salvatge, espontani, del que no ha estat sembrat; i alhora ens recorda que el futur de l’arquitectura és la ruïna. No només és important el que passi en aquests jardins desencadenats, és important el que aquests poden fer per nosaltres, servint-nos de model per pensar altres coses. El desordre incomprès dels jardins salvatges ens desperta. Confio que l’afirmació de Saint-Just que presideix cisellada en pedra i envoltada d’arbustos al mirador de l’arquitecte Ignacio de Lecea al Carmel, “L’ordre d’avui és el desordre de demà”, sigui aviat veritat, i aquest desordre sigui un bonic ordre. Les plantes ens estan parlant, espero que les sapiguem escoltar