El malentès del sensesostre

Alguna cosa no rutlla quan petites suposades millores que ens haurien de fer la vida més fàcil tot d’una ens la compliquen. És el que ens ha passat amb els titulars que donaven la notícia de l’home que presumptament matava en sèrie persones sense llar, i que mostraven una estructura que no podia resultar còmoda a cap usuari competent de la llengua. Deia TV3, per exemple: “Detingut l’assassí de sensesostre a Barcelona”; El Punt Avui: “El presumpte assassí de sensellar actuava amb violència”; Betevé: “El jutge el va enviar a presó preventiva acusat de tres assassinats de sensesostre”; Nació Digital: “Quatre dels casos són sensesostre morts de forma violenta”. En tots els casos, el problema prové de fer ús d’un substantiu invariable en un context en què la intuïció ens reclama un plural que tampoc podem marcar per mitjà d’un article.

Es tracta de bons exemples de les tibantors que de vegades comporta l’admissió apressada de termes mercès a estratagemes ortogràficament vàlids. Diria que l’aglutinació en sensesostre del sintagma preposicional sense sostre (i per extensió, també d’altres com sensepapers, o sensellar, més recent) té poc més de deu anys, en una solució que s’ha anat estenent pels mitjans de manera lenta però constant com a alternativa als pretèrits rodamon, vagabund o indigent, bandejats ja fos per imprecisió lèxica, ja fos per correcció política. A més, el conegut referent anglès de homeless facilitava l’adopció d’una fórmula d’estructura semblant. Val a dir que l’any 2001, quan per primer cop es va identificar d’aquesta manera un col·lectiu arran de la tancada d’immigrants a l’església del Pi, es va deixar separat: sense papers.

Els partidaris de l’adopció de sensesostre van aplaudir de seguida la validació que en feia la nova ortografia, com si la seva acceptació fos equivalent a la inclusió del terme en el diccionari, amb totes les de la llei. Diu així l’ortografia: “Algunes preposicions formen part de certes expressions lexicalitzades en què precedeixen un nom que és el complement d’un nom sobreentès. Aquestes expressions s’escriuen aglutinades”. I hi afegeix com a exemples un forabord, un sensepapers i un sensesostre, sempre amb l’article indefinit. L’ortografia, doncs, sembla donar per bons aquests termes, o almenys per ben formats, de la mateixa manera que, sense l’aval de l’ús ni la consolidació, podríem parlar d’algú com un senseseny, o un sensegràcia, o inventar l’expressió un senseparella com a equivalent de single. Però una cosa és que l’ortografia confirmi la validesa de l’estratagema i l’altra és que puguem utilitzar aquests termes com a substantius qualssevol.

Els defensors de l’aglutinació també saluden la capacitat d’aquests termes per generar derivats a l’hora d’admetre’ls. Per exemple, si tenim expressions com sensellarisme, és que sensellar és ben bo. Això és un error. L’ortografia resol la producció de derivats de sintagmes de dues maneres, segons si la derivació és per davant o per darrere: per davant, afegint un guió al possible prefix (ex-primer ministre, vice-secretari general); per darrere, fent l’aglutinació amb normalitat tal com passa amb tots els derivats d’aquest tipus de sintagmes (de medi ambient, mediambiental; de compte corrent, comptecorrentista). Per tant, no tenim necessitat de fer sensepapers ni sensellar per justificar ex-sense papers o sensellarisme.

I per acabar-ho d’adobar, tenim la convivència del substantiu aglutinat sensesostre amb el sintagma sense sostre, amb alternances senzilles com un sensesostre i una persona sense sostre. Ara bé, la correcció política ens ha portat a qüestionar el masculí genèric en el primer cas, cosa que ha dut a l’aparició de la fórmula persona sensesostre, completament vàlida si admetem el terme sensesostre com a substantiu de ple dret i el fem servir en posició aposada al nom anterior. I així tenim, doncs, dues expressions ben bones per parlar del mateix: persona sense sostre i persona sensesostre. Però, què aporta l’aglutinació, més enllà de l’estalvi d’un espai? Amb tot això no ens compliquem la vida?

Un sintagma preposicional no es pot comportar com un nom si no va acompanyat d’un article que el substantivi, i fins que no el tinguem ben integrat com un terme independent, per exemple fent-ne el plural de manera espontània (els sensesostres, uns sensellars), l’aglutinació actuarà de salconduit per als usos impropis i posarà la catifa vermella als titulars xocants.