Cara a cara amb una BH Fitness

No li feia molt cas. Preferia caminar. Anar a pas lleuger —córrer m'ho van desaconsellar— cap al Park Güell o a les bateries del Turó de la Rovira. Uns 45 minuts de marxa rapideta, anar i tornar. Hi solia anar a primera hora del matí, per assegurar que el passeig fos agradable i evitar l'horda de turistes. Així que la BH Fitness, de nom Ambition, estava coberta amb un llençol en un racó de l'entresolat, més aviat morta de fàstic. L'el·líptica va ser un regal endimoniat que se'm va ocórrer fer a la meva parella i col·lega. Crec que em va perdonar.

Després de temps en desús, ara resulta que està tenint una segona vida, la que li donem un ganàpia de 22 anys i la que escriu. M'hi enfronto, després de netejar-la a consciència i posar-li una mica d'oli a les juntes per evitar el molest “nyic, nyic”, amb la ràdio de fons i el monotema d'aquest virus que ens ha tancat a tots a casa. Hi ha diverses potències (¡16!), rutines, sensor de càrdio, comptador de calories, de speed….

Bé, comencem per la base: nivell 1. Gairebé és com caminar o com lliscar sobre un esglaó d'anada i tornada. M'avorreixo, així que canvio a una altra en què puges i baixes petits turons, més entretinguda. Després, miro de pujar un fort repetjó que baixa en picat. Al final opto per un ritme estable i vaig apujant la resistència. A partir del 3, la cosa es nota. Més encara per sobre del 6 ... i desisteixo anar més enllà del 8.

Si em canso molt de pressa la deixaré, penso, així que torno al nivell 3 i faig 30 minuts desiguals, a mesura que les notícies que escup la ràdio són més depriments li dono més marxa. Ara m'hauria anat millor un sac de boxa. La màquina em diu que en mitja hora he cremat gairebé 400 calories. Serà veritat?

Després del “passeig” toca una rutina d'exercicis de manteniment en matalàs i unes manuelles que també he rescatat prèvia neteja a fons. I a estirar. És molt important estirar, sempre ho insisteixen els que saben.

Un entrenament de tants que es poden seguir online en les desenes d'apps que han fet molts gimnasos de Barcelona tancats per l'epidèmia en un intent que les persones que feien exercici físic tinguin un succedani. La capital catalana és atapeïda de negocis i entitats que giren entorn de l'esport i l'afany de mantenir-se en forma.

A saber: hi ha 138 centres esportius / gimnasos públics, 423 entre els privats i comercials, 27 grans instal·lacions d'entitats i clubs... Hi ha ofertes per a tot amb fórmules cada vegada més noves que han introduït algunes grans cadenes i els low cost.Por no parlar de les desenes de centres de ioga que es dispersen per pràcticament tots els barris de Barcelona. Fins i tot l'Ajuntament envia una nota de premsa informant d'una nova campanya: de promoció de l'esport confinat: “BCN és mou dins de casa”, és el lema.

Després hi ha els coach particulars, una altra opció a l'alça en una ciutat esportista com n’hi ha poques. Jo, confesso, he sucumbit a totes les variables. Soc sòcia d'un club barceloní de la Barceloneta amb una piscina d'aigua salada exterior que és un luxe. I al qual, lamentablement, vaig comptades vegades al mes a l'hivern, molt més a l'estiu. També em vaig apuntar a un centre de ioga al barri al qual he anat amb una més que dubtosa constància. Gairebé es podria dir que li soc més fidel confinada, al seu canal de Youtube, que al seu local, a deu minuts de casa meva.

Finalment, un bon amic que és coach i fisioterapeuta, que m'allibera les cervicals quan ja són una argamassa de ciment amb aquest pertorbador “crac, crac”, em va prescriure una pauta d'entrenament. El Neal Shanagan, que així és com s'anomena el meu amic / coach, m'aconsella que ara, confinada, no sigui (més) gandula i que continuï fent els exercicis: “Ara no tens excusa, que et falta temps, que t'han convocat a una roda de premsa i se te n'ha anat en orris el matí...". Se sap totes les meves excuses. M'explica que aquests dies, al matí, fa una cosa semblant a una ronda de consells amb els seus clients a qui els ha adaptat l'entrenament a les coses que puguin fer a casa. No està tan segur que li facin molt cas i em pregunta a mi.

Gairebé que preferiria no contestar-li, com diria Bartleby, l'escrivent.