Renda bàsica. Ara és l’hora

Com si haguéssim apagat l’interruptor. El coronavirus ha suposat un xoc extern a l’economia mundial d’una magnitud, intensitat i conseqüències que ara mateix són impossibles de calcular ni estimar al detall. El que segur que sí que és, és un xoc d’oferta perquè molts béns i serveis no es poden produir, distribuir i prestar perquè s’ha aturat l’activitat. I, alhora, de demanda perquè el confinament i la caiguda d’ingressos de treballadors, autònoms i empreses –sumats a la incertesa– provoquen una caiguda del consum i la inversió. No és una crisi financera però pot acabar sent-ho. No hi ha precedents en la història econòmica contemporània. Només una guerra, amb la caiguda i l’alteració de la producció, distribució i consum que comporta, és comparable. És com si, en plena activitat, algú hagués apagat el llum.

No n’hi ha prou amb el que hem fet fins ara. Els pressupostos públics s'han de destinar, en aquesta situació, a tres fronts absolutament necessaris: dotar de recursos l’emergència sanitària de subministraments, fàrmacs i recursos humans; suport als sectors econòmics –la pràctica totalitat– que es veuen afectats per la caiguda d’activitat. Toca un augment de les prestacions per desocupació temporal, crèdits i avals públics per a les empreses i un manteniment de la despesa pública amb l’objectiu de garantir la renda dels assalariats i autònoms. I la garantia dels serveis essencials per a la vida particular i en societat. Totes les administracions, amb més o menys intensitat, amb més o menys encert, i amb més o menys celeritat, hem anunciat mesures en aquest sentit. Benvingudes.

Però tot això és insuficent. És el moment d’una renda bàsica de confinament. Cal garantir l’oxigen de l’habitació fins que tornem a encendre l’interruptor. Un ingrés bàsic per a tots els ciutadans que no tinguin els ingressos garantits, finançat directament pel Banc Central Europeu. “El que sigui necessari” (Whatever it takes), en argot de política monetària, és això. Un salari mensual fins que tornem a produir, a treballar, a consumir. No estem davant d’una crisi entre creditors i deutors, sinó davant d’una pandèmia global que abastarà tota la humanitat i trenca les regles de l’economia, la societat i la política. Cal, doncs, una mesura clara, dràstica, que asseguri una renda per les despeses essencials a la població.

Avui, no garantir ingressos vitals a tothom no és una alternativa. La idea d’una renda bàsica universal, en situacions de normalitat econòmica, m’havia generat sempre prevencions pels efectes sobre la inflació, el mercat de treball o els possibles incentius que generaria. N’era escèptic. Però vivim un moment d’extrema anormalitat i l’opció de no garantir els ingressos per a la població (que tampoc podrà treballar ni buscar feina) ens pot portar a una crisi social i econòmica tan important o pitjor que la del 2008. El finançament via banc central mitjançant una donació directa d’aquest a cada ciutadà mentre duri aquesta situació és la garantia que no es generarà un deute públic que impedeixi les polítiques de reconstrucció econòmica i social necessàries quan tot això hagi passat. En una situació de xoc de demanda i oferta per una causa exògena a l’economia, els efectes sobre la inflació i el risc moral de les crisis de deute no són aplicables.

En moments excepcionals, mesures excepcionals. I no hi ha res de més excepcional que una crisi sanitària que afecta el conjunt de la humanitat. És el moment d’una renda bàsica per fer costat a una ciutadania que quan tot hagi passat ha de poder recuperar la seva quotidianitat amb normalitat. És necessària una renda bàsica per salvar el futur de l’economia, per salvar la convivència i el mínim benestar per a tothom. Ara és l’hora.

Pere Aragonès és vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda de la Generalitat.