Una xarnega a la cort del ‘tres per cent’

El lloc de Gonzalo Torné (Barcelona, 1976) a les lletres espanyoles és ben insòlit: ajusta una tradició narrativa anglosaxona, de la qual és un deixeble brillant, a una realitat de vegades refractària a aquests models. Per fer-ho, Torné depura la inclinació fàctica amb un estil elevat i un ànim satíric. Hi ha alguna cosa alliberadora en l'enlairament de la farsa, tant en trames amb un ancoratge històric (en la seva novel·la Hilos de sangre) com en el setge a la complexa mediocritat d'un personatge (Divorcio en el aire). En Torné, gran estil i humor universalitzen també les tensions de classe i una obsessió, recurrent en els seus llibres, per la “intranscendència social”.

No obstant això, a El corazón de la fiesta qualsevol semblança amb l'actualitat periodística és evident. La família de Pere Masclans, “El Rei de Catalunya”, “el nostre heroi” del nacionalisme català, governa el país des dels últims 40 anys. La seva dona, forta, seca i reaccionària, és l'eix d'un clan que completen uns fills que són fi de raça: el Taradet, la Paradeta i el Yúnior, l'aconseguidor de la família. Puntualment porten els seus diners a Andorra. El seu partit es finança amb el tres per cent de les adjudicacions públiques. S'esmenten les noces d'una filla al Palau de la Música. Etcètera.

A la llar dels Masclans es cola per la porta del darrere (la porta és el Bastard, fill il·legítim de Masclans i blanquejador dels diners familiars) l'heroïna arribista de la novel·la, Violeta Mancebo, una xarnega amb atributs una mica tòpics: “Le ardía la mirada, tenía descaro y le gustaba vivir, era casi violento cómo le gustaba”. I encara que El corazón de la fiesta vol ser una ambiciosa sàtira del catalanisme (d'“aquel pestazo indisociable d’un temps, d’un país, que eran mi tiempo y mi país”), la novel·la es decanta per l'aprenentatge de la Violeta, les seves experiències formatives, més patètiques que no pas humorístiques: la mort de la seva mare, el lloc excèntric que ocupa a la família i al barri. Però Torné no és un autor realista. Requereix la invenció d'un narrador excèntric que li permeti fer un joc de perspectives i desplegar la seva generositat estilística. En troba dos: els veïns de la Violeta, una parella en crisi d'escriptors vocacionals, bufons que filtren amb les seves ocurrències digressives i un humor elitista la vida de la Violeta al món dels Masclans.

Torné se sent a gust amb dues veus loquaces i lleument idiotes, en l'estirp de Bellow o Nabokov. Ara bé, si en els seus mestres un narrador presumptuós amaga un gran desemparament, El corazón de la fiesta no té aquesta ironia estructural. Un acaba sense saber què fan aquí dos petits déus sense implicació en la trama, fins i tot quina funció compleix la seva forçada caracterització, que implica les incongruències més greus de la trama. Per exemple: És creïble que la narradora hagi heretat un pisàs a l'Eixample i que els seus dos germans siguin tan honestos que rebutgin l'herència? Una veïna que acabem de conèixer és capaç d'una confessió tan torrencial i estilitzada? Són rellevants aquests detalls i situacions? Veritablement, els dos narradors executen una mascarada enginyosa des de la mateixa perspectiva. Són una sola veu, fins al punt que repeteixen, en dos moments de la novel·la, una descripció burlesca de Barcelona exactament amb els mateixos termes i metàfores, sense que un entengui la pertinència d'aquest gest estructural.

Les lleis de la versemblança li importen menys a Torné que la creació d'un estil brillant i poètic. No obstant això, la proliferació d'acudits secundaris i sortides de to interrompen la via principal de la novel·la, la crònica d'un desclassament frustrat, i despisten de l'envejable modulació del flux narratiu, la seva llibertat de fons, quan Torné prescindeix de la pirotècnia.

Autor: Gonzalo Torné

Editorial: Anagrama, 2020

Format: tapa tova (240 pàgines) i versió ebook.