El nen de ses pilotes

S’ha fet famós mercès als seus vídeos sobre la vida rural mallorquina, i sobretot per una exclamació espontània (en el vídeo en qüestió està parlant d’una altra cosa, i tot seguit descobreix el que cuina la seva mare) que el fa exultar en veure que per dinar hi ha mandonguilles: “Hòstia, pilotes! Ohhhh, que en són de bones. M’encanten!”. És Miquel Montoro, el jove de tretze anys de Sant Llorenç des Cardassar, a Mallorca, que ja acumula milions de visites a YouTube i que corria el risc (i potser el corre, encara) d’esdevenir un freak de les xarxes malgré lui. Ja hi ha infinitud de vídeos virals a partir de la seva frase emblemàtica (alguns repeteixen el tall, de sis segons, durant hores) i fins i tot Ikea Espanya l’ha feta servir per promocionar les seves mandonguilles.

El pas recent d’en Miquel pel programa de televisió de moda, La Resistencia, l’ha posat encara més d’actualitat, també lingüísticament parlant, en haver motivat algunes reaccions que no per velles siguin caduques. Altre cop la intolerància envers la diversitat lingüística. Cal agrair en tot cas la gestió amable de l’entrevista per part del conductor del programa, David Broncano, que des de les seves aparicions al Late Motiv d’Andreu Buenafuente sembla fer un ús humorístic del català a partir d’un cert respecte (ja veurem en què queda, perquè una de les paraules que sempre diu en català és diners). Ja se sap que a la tele tot és mentida, però les lloances de Broncano a la llengua d’en Miquel semblen sinceres.

Era previsible, però, que hi hauria crítiques a la manera de parlar del nano. No van trigar gaire els ultres de les xarxes a posar-se a bramar en sentir algú que parlava un castellà amb un fort accent mallorquí, i de seguida es va identificar aquesta dicció amb no saber-ne prou. Curiosament, en Miquel no va tenir cap problema per seguir l’entrevista, no va perdre en cap moment el fil de les preguntes, interpel·lava els membres del programa sense dificultat i, d’una manera força indissimulada, es va dedicar a trolejar-los a tots, i en castellà. Però sembla que la mera pronúncia interferida per una altra llengua és suficient per assegurar que algú no sap castellà i condemnar els intents de certs governs autonòmics de revifar llengües que haurien de ser mortes.

Els mitjans de comunicació en castellà no han sabut mai gaire expressar la diversitat lingüística ni trobar la manera de donar visibilitat a altres parles, i això afecta tant la presència de llengües diferents del castellà —aquesta mateixa setmana ha tornat Jordi Évole, i amb l’escena inicial dinant a casa els pares no em va quedar clar si amb ells parla en català o no, estant com estava l’escena mediatitzada—, com les pronúncies alternatives a l’estàndard castellà, sigui per interferència d’una altra llengua, sigui per variació dialectal. El teleespectador castellanoparlant mitjà consumeix un castellà omnímode que transmet una falsa realitat monolingüe i que serveix d’excusa als cafres per impugnar la diferència i vindicar la llengua comuna.

Aquesta resposta era previsible, també van saltar els mateixos cafres quan a la gala dels Goya una premiada va agrair el guardó en basc. Més greu és que siguem molts els que descobrim ara en Miquel, només després que una frase seva s’hagi fet viral i l’hagin descobert a Espanya, i en castellà. Així, tal com sembla que els estirabots dels intolerants no tenen remei, tampoc sembla tenir-ne la incomunicació en què sobreviu l’espai comunicatiu catalanoparlant, amb una completa desconnexió de continguts entre territoris tot i compartir espai lingüístic i una ambició nul·la a l’hora de difondre la diversitat pròpia. A les Balears Miquel Montoro és conegut no tan sols pel seu canal de YouTube, sinó també per la seva participació en el programa Uep! Com anam? de la televisió autonòmica IB3, però a banda d’alguna entrevista a TV3, ben poc era el ressò que havia tingut aquí.

Bé, el que ens ensenya en Miquel és que potser hem de superar tots aquests paràmetres, i que si no es pot convergir en un espai comunicatiu comú, sempre hi seran les xarxes. Per cada babau o babaua que es pensi que per arribar més lluny cal fer servir una llengua gran, que es miri l’agraïment de la Rosalia als Grammy o qualsevol vídeo d’en Miquel.